Els Viatgers De La Gran Anaconda

"Una tempesta va descarregar amb força enmig de la selva Lacandona, a Chiapas, Mèxic. Malgrat la pluja, vam albirar una ciutat perduda que encara ningú havia excavat del tot. Mig engolida pels grans arbres, atrapada sota les seves poderoses arrels." No gaire lluny, a la mateixa regió, els sacerdots sacrificaven animals i feien exorcismes a l'interior de petites esglésies. També castigaven els sants que no havien satisfet els desitjos dels feligresos. San Cristóbal de las Casas, Tuxla Gutiérrez, Palenque, Bonampak o Yaxchilán concentren present i passat. La història dels pobles indígenes escrita en parets i murs d'antigues construccions maies. El record de vells cerimonials que un dia van sadollar l'esperit d'aquella gent. Viatge per la història de Chiapas, amb Jordi Canal Soler, periodista de viatges.

Després de tres anys i mig i més de setze mil quilòmetres caminats de Bangkok a Barcelona la Jenn Balkjo i en Lluís López Bayona tornen a trepitjar terres catalanes. Un periple per mig món, a peu, que els ha valgut el sobrenom de "The walkers". Un epítet que molt sovint els precedia durant el llarg camí. "Un projecte, una aventura, un somni." Un somni que la realitat va convertir en un repte de proporcions colossals. Ningú que no ho hagi fet es pot imaginar què suposa creuar un desert rere un altre, una muntanya rere una altra, un riu o una ciutat rere una altra. Cada dia, durant més de tres anys. A peu, com els primers homes i dones. I amb un objectiu: trobar la bondat del món. De Bangkok a Barcelona a peu, "Etapa final", amb Jenn Baljko i Lluís López Bayona, caminants. El Barri francès de Nova Orlens, amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges i les illes Kurils, amb Sergi Ramis, viatger, escriptor i editor.

Les botes tradicionals que calcen molts mongols de l'estepa tenen la punta alçada cap al cel per respecte a la mare Terra. D'aquesta manera quan caminen no fan malbé l'herba ni les flors. Des de molt antic els mongols han sentit un gran respecte per la natura. Originàriament, practicaven el xamanisme, un conjunt de creences i pràctiques tradicionals que els permetien tenir una relació harmònica amb l'entorn a través del contacte amb el món dels esperits. Els tsaatan són, a hores d'ara, l'últim reducte xamànic de Mongòlia. Moguts per la creença dun món habitat per les ànimes, els tsaatan mantenen una relació íntima amb el bosc, que consideren sagrat. No en va és al bosc on creuen que transiten els fantasmes dels seus ancestres. Els tsaatan de Mongòlia, amb Francesc Bailón, antropòleg especialista en l'Àrtic. Nova Orleans, EUA, amb Kris Ubach, escriptora i fotògrafa de viatges.

"Els boiximans creuen viure un somni des del dia que neixen. No obliden mai la condició efímera de la seva existència ni la percepció subjectiva de la realitat, ni tampoc la condició passatgera dels altres éssers vius que poblen el marc de la natura amb què conviuen. Pels boiximans, realitat i ficció es barregen i es confonen." Pels boiximans, "Kabbo" vol dir somni. "Viatges d'en Kabbo" són, en aquest cas, un recull de memòries, de somnis o llegendes però no dels boiximans sinó d'en Jordi Llompart, periodista. Somnis que enllacen amb els d'Enrique Flores i els seus "300 quilòmetres a peu per l'Annapurna", al Nepal; amb el viatge gràfic de Victoria Lomasko, "L'última artista soviètica" per exrepúbliques i territoris de l'antiga URSS o amb els de Dan Richards en la seva recerca de "Refugis remots". Un recull de literatura de viatges d'Enric Soler, viatger, escriptor i editor. "Nova Orleans, EUA" amb Kris Ubach i l'Igbó, de Nigèria, amb David Valls, lingüista.

Hi havia rumors d'una ciutat amagada, meravellosa. Una ciutat de la qual s'havia perdut el rastre a Occident, malgrat estar documentada per alguns historiadors clàssics. Petra, la ciutat de pedra, antic regne dels nabateus. Mogut per l'anhel descobridor, un explorador suís, viatger, geògraf, orientalista i aventurer, en va començar a seguir el rastre. Johann Ludwig Burckhardt va aprendre a vestir-se com un musulmà i va aconseguir un àrab molt fluid, es canviar el nom pel d'Ibrahim Ibn Abdal·lah, va memoritzar un grapat de versicles de l'Alcorà i es va fer passar per xeic. Estava preparat per demanar als seus guies que el portessin a Wadi Musa, molt a prop de la ciutat cercada. Petra, la ciutat de pedra, a Jordània, amb Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la Universitat Autònoma de Barcelona. Nova Orleans, amb Kris Ubach, escriptora i fotògrafa de viatges i els ocells migradors, amb la biòloga, Eloisa Mattheu.

En el passat els homes vam ser nòmades. Migràvem. El món se'ns mostrava obert, incert i inexplorat. No hi havia fronteres. En aquest món primigeni, el camí va ser la primera via de comunicació i explica un aspecte fundacional dels éssers humans que en el seu moment es van preocupar d'obrir-los. El traçat del camí mai és atzarós. No és el recorregut més curt entre dos punts, sinó el més senzill. Però la història dels camins és també la història d'un món que s'està extingint. L'habilitat per interpretar un paisatge ja no és una necessitat vital. A les societats urbanes sedentàries, el camí o el viatge ja no els cal per subsistir. Per això ha esdevingut un recurs per a l'entreteniment i l'esbarjo. Pugem a un avió en un racó de món i en baixem en un altre. Recorrem distàncies enormes sense tenir cap coneixement dels camins i paisatges que hi ha sota els núvols. "Camins" amb Agustí Pániker, escriptor i editor, especialista en història i antropologia de les religions.

Els balanta, poble de camperols i pastors animistes de Guinea-Bissau, comparteixen amb altres grups indígenes la creença que el seu territori està habitat per esperits, que perceben com a veritables propietaris del lloc. En l'imaginari dels anys 80, els balanta eren un poble marginalitzat. Va ser arran d'aquesta marginalitat i repressió que va sorgir el moviment profètic Kyangyang, "les ombres". Superats anys de declivi per la repressió de l'Estat, que va percebre el moviment com una amenaça, els Kyangyang van experimentar un ressorgiment a partir del 2017. Els antropòlegs Ramon Sarró i Roger Canals van viatjar a Guinea-Bissau per documentar el moment. I en van fer un documental: "Els caçadors d'ombres". El moviment profètic dels balanta a Guinea-Bissau, amb els antropòlegs Ramon Sarró i Roger Canals.

El pas de la Jenn i en Lluís pel nord d'Itàlia ha deixat dos pollastres amb els seus noms. A casa de la Stella, italiana d'origen croat, van rebre "the walkers" com si fossin part de la família. Itàlia ha guanyat molts punts en la classificació d'hospitalitat en què els caminants registren les atencions rebudes en cada país al llarg de la seva llarga caminada de Bangkok a Barcelona, pas a pas. I ja s'acosten als 21 milions. Per contrast, descriuen França com un desert de persones. "Hem parlat més amb els cavalls que amb la gent", afirma en Lluís. De Bangkok a Barcelona a peu, amb Jenn Baljko i Lluís López Bayona.

Els mekeo de Papua Nova Guinea viuen en una terra capaç de doblegar la més fèrria de les voluntats. Xavier Calvo Vergés n'era conscient quan hi va viatjar, i també n'havia estat el seu tiet avi, Xavier Vergés, setanta anys abans. Durant tota la vida, Papua ha ocupat un lloc en el seu imaginari, il·luminat des de ben petit per les cartes que enviava el seu tiet avi cada mes, regularment. L'arribada dels aerogrames era tot un esdeveniment, no només per a la família, sinó per a tot Argentona, d'on era fill. No era gens habitual anar-se'n a viure amb una tribu de Papua, on el canibalisme era una pràctica ben vigent encara. Malgrat tot, Xavier Calvo Vergés tenia clar que un dia o altre hi hauria d'anar, seguint els passos del seu tiet avi. El que no es va imaginar mai és que, en veure'l, els mekeo el prendrien gairebé per la reencarnació del seu avantpassat. Missió a Papua Nova Guinea, amb Xavier Calvo Vergés, enginyer.

A Catalunya hi ha més de tres-cents pobles abandonats, d'acord amb el portal web poblesabandonats.cat. Es tracta de pobles sense traça de vida humana. Pobles buits. Els homes i les dones que els donaven vida i caràcter fa temps que se'n van anar, arrossegats per raons de tota mena. I el temps, implacable, hi ha deixat la seva empremta. Cases amb els sostres enfonsats i algunes parets dretes, esbarzers enfilant-se per la cuina i figueres que han ocupat el lloc de la taula del menjador. El silenci s'ha ensenyorit a les habitacions que anys enrere omplien les veus de la vida en família. En molts casos, de les cases amb prou feines en queden els fonaments i, a vegades, ni les ruïnes. Potser l'únic que en resti sigui el record en la memòria d'algú. Passegem per la Catalunya buida, amb Joan Portell, excursionista, escriptor i pedagog. També per Jamaica, amb Kris Ubach, escriptora i fotògrafa de viatges; pels Emirats Àrabs, amb Sergi Ramis, periodista, editor i viatger, i pel Iemen.

Els tsaatan o dhuka són un poble nòmada de pastors de rens que habiten a les estepes del nord-oest de Mongòlia, a la regió del llac Hövsgöl. Es tracta d'un poble "breu" amb uns dos-cents integrants, popularment coneguts com els homes ren. No en va guarden una relació gairebé íntima amb aquests mamífers de la família dels cérvols. D'ells en depèn la seva vida. Per ells es traslladen contínuament per les estepes i les muntanyes cercant les millors pastures i els indrets més arrecerats per sobreviure als hiverns gèlids. Els tsaatan practiquen el xamanisme, un conjunt de creences i pràctiques tradicionals basades en el culte a la natura, i creuen que les ànimes dels seus avantpassats els guien des de les profunditats del bosc on viuen. Amb els homes ren, Francesc Bailón, antropòleg. I també Kingston, Jamaica, amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges. Amb l'amhàric, d'Etiòpia, David Valls, lingüista, i el desprestigi del budisme, amb Jaume Mestres, escriptor, fotògraf i viatger.

"Travessar a peu Bòsnia i Herzegovina va ser emocionalment devastador." Al Lluís i la Jenn els han quedat impreses les imatges, els testimonis vius de la guerra passada i, en resum, les experiències viscudes durant la caminada balcànica. "The walkers" afronten la travessa dels Balcans, un trencaclosques muntanyós de països on se sobreposen pobles, cultures, llengües i religions que ja han donat més d'un ensurt al llarg de la història. Malgrat que de l'última guerra ja fa uns quants anys, la caminada els evidencia que la divisió persisteix: ara un poble croata-catòlic, després un de bosnià-musulmà i, tot seguit, un altre de serbi-ortodox. L'un a tocar de l'altre, però alhora separats per un oceà d'odi, rancúnies i d'incomprensió. La travessa a peu dels Balcans amb Jenn Baljko i Lluís López Bayona. I la culminació de la visita a Santo Domingo de Kris Ubach, última etapa del seu viatge a la República Dominicana.

"Els viatgers de la Gran Anaconda" arriben a les MIL exploracions volant "ala amb ala" amb la baldriga, au viatgera en perill crític d'extinció. Una excel·lent voladora que passa la major part de la seva vida fregant les onades a mar obert, lluny de la costa, on només hi va per niar. Diuen els que s'han acostat a les coves o a les galeries dels penya-segats costaners on nidifica, que la veu d'aquesta au marina és molt misteriosa, talment com els laments d'esperits. La tradició popular les associa a llegendes i creences sobre sirenes i altres criatures sobrenaturals. Oriol Alamany, fotògraf de natura i viatges, s'endinsa en la foscor d'una d'aquestes galeries on nidifica la baldriga balear per conviure-hi. Ens acostarem també a Las Terrenas, a la República Dominicana, amb la Kris Ubach, també fotògrafa i escriptora de viatges i parlarem papiament amb en David Valls, lingüista. Tot plegat a "Els viatgers de la Gran Anaconda" número 1000.

Estrabó va considerar que Alexandria era un temple del saber, després de visitar-la pels volts de l'any 25 aC. La ciutat disposava ja de la llegendària biblioteca i museu des d'on irradiava saber arreu del món conegut. Més recentment, el periodista Tomàs Alcoverro ha descrit Alexandria com "una gran metròpoli mediterrània allunyada de la civilització i de l'estil de vida egipcis des del temps dels grecs fins al dels seus moderns governants". Ningú dubta que Alexandria, la ciutat d'Alexandre, és una ciutat mediterrània singular que guarda en ella mateixa un passat gloriós i un cúmul de misteris irresolts. Viatgem a Alexandria amb "El braçalet de Nefertiti", d'Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la UAB. També recorrerem Santo Domingo, capital de la República Dominicana, amb la fotògrafa Kris Ubach, i coneixerem la història de Bolívia i el mar amb el periodista i editor Sergi Ramis.

"Els viatgers de la Gran Anaconda" arriben a les MIL exploracions volant "ala amb ala" amb la baldriga, au viatgera en perill crític d'extinció. Una excel·lent voladora que passa la major part de la seva vida fregant les onades a mar obert, lluny de la costa, on només hi va per niar. Diuen els que s'han acostat a les coves o a les galeries dels penya-segats costaners on nidifica que la veu d'aquesta au marina és molt misteriosa, talment com els laments d'esperits. La tradició popular les associa a llegendes i creences sobre sirenes i altres criatures sobrenaturals. Oriol Alamany, fotògraf de natura i viatges, s'endinsa en la foscor d'una d'aquestes galeries on nidifica la baldriga balear per conviure-hi. Ens acostarem també a Las Terrenas, a la República Dominicana, amb la Kris Ubach, també fotògrafa i escriptora de viatges, i parlarem papiament amb en David Valls, lingüista. Tot plegat a "Els viatgers de la Gran Anaconda" número 1000.

El joc de pilota "tlachtli en nàhuatl" va ser un esport amb rituals associats que les poblacions de Mesoamèrica van practicar durant més de tres mil anys. Una de les hipòtesis sobre la naturalesa d'aquestes trobades parla de partits entre equips que simbolitzaven batalles entre els déus del cel i el senyors de l'inframon. La pilota representava el sol. En algunes d'aquestes competicions rituals, s'acostumava a decapitar el líder de l'equip perdedor com a sacrifici humà. El seu crani, degudament recobert de goma, esdevenia llavors el cor d'una nova pilota. A la ciutat antiga de Monte Albán, un dels vestigis arqueològics més importants de la civilització zapoteca, a l'estat mexicà d'Oaxaca, hi ha un camp de tlachtli. Passejant per aquest important centre cerimonial, queda clar que els zapoteques ens han llegat algunes restes i molts misteris. Per Oaxaca, amb Jordi Canal Soler, periodista de viatges.

Turquia era, després de l'Índia, el segon tram més llarg que afrontaven en Lluís i la Jenn en la llarga caminada des de Bangkok fins a Barcelona. Uns dos mil quilòmetres resseguint la costa sud del mar Negre. Per si no n'hi hagués prou, pel camí els havia de sorgir un altre inconvenient: la pluja. En aquest tram de ruta, en gran mesura encaixonada entre el mar i les muntanyes, el cel de panxa de ruc i les tempestes hi són freqüents. I no hi ha res pitjor que haver de caminar setmanes amb la roba i l'equip humits o directament mullats per la manca d'hores de sol. Tot plegat, afegit a l'esgotament tant físic com psicològic acumulat durant els milers de quilòmetres caminats per Àsia, portarà la Jenn i en Lluís López a emprendre camins diferents. De Bangkok a Bardelona a peu, amb Jenn Baljko i Lluís L. Bayona. I el pont de Samanà, a la República Dominicana, amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges.

Ara fa uns mil cinc-cents anys, un grapat de nadius de l'actual illa de Taiwan fan salpar de la seva terra amb senzilles canoes. Empesos pel vent i també per la força dels rems, van creuar el vast oceà fins a tocar terra en illes remotes i països estranys l'existència dels quals mai s'haurien pogut imaginar. Aquella gent es va establir des de Madagascar, passant per les Filipines, Malàisia, Indonèsia, Nova Zelanda, la Melanèsia, la Micronèsia, la Polinèsia, les costes i les illes del voltant de Papua Nova Guinea i fins a l'illa de Rapa Nui. Un dels llegats més formidables d'aquella navegació extraordinària són les llengües austronèsiques, i derivades d'elles, les anomenades llengües oceàniques com el paama o el paamès parlat a Vanuatu. Viatgem fins a l'arxipèlag de les illes Vanuatu per descobrir el paama, amb David Valls, lingüista. Fem un tomb també per la literatura de viatges amb les propostes d'Enric Soler, editor, escriptor i viatger.

Quan Francesc Miralles va viatjar per primer cop a l'Índia hi havia elefants amb intermitents a la cua. Aleshores, els grans paquiderms eren de gran ajuda als humans per repartir el butà. I per a moltes altres tasques. Passats els anys, els elefants gairebé han desaparegut de les vies públiques, igual que les vaques o altres animals. L'Índia construeix la seva xarxa de trens d'alta velocitat, mentre una de les seves ciutats, Puna, s'erigeix en el segon millor hub tecnològic emergent del món. És clar que Puna també és la seu de l'ashram d'Osho, guru i líder espiritual de fama mundial. Però mística i déus a banda, les estadístiques i els experts prediuen una Índia capdavantera al món d'aquí no gaires anys. Viatgem per la nova Índia, amb Francesc Miralles, escriptor; a Samaná, a la República Dominicana amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges i al Sudan.

A principi del segle XX, hi va haver un grup de persones que, bevent directament de les fonts del Romanticisme, van llançar-se pels camins i corriols de Catalunya en autèntiques expedicions, amb l'ànim de recuperar el cançoner popular català. S'havien adonat que tota aquesta tradició desapareixia i el silenci omplia de mica en mica valls i muntanyes, pobles i ciutats. Joan Portell s'endinsa a la vall d'Unarre, al Pallars Sobirà, en ple Pirineu, i ressegueix els passos d'una d'aquestes caçadores de cançons: Palmira Jaquetti. Mentre camina, Portell ens descobreix un món que s'ha anat buidant no només de les tonades populars, sinó de la mateixa gent que les havia entonat. Pobles on abans hi havien arribat a viure 300 o 400 persones i on ara amb prou feines n'hi viuen dotze. Altres no han tingut tanta sort. "Caçadors de cançons", amb Joan Portell, viatger, escriptor i pedagog.