Els Viatgers De La Gran Anaconda

El fons del mar de la costa oest de l'illa de Vancouver, al Canadà, és un gran mosaic de plaques de ferro, cargols, peces de vaixella, etc. Testimonis muts de desenes de naufragis, sobretot entre el segle XIX i inicis del XX. La majoria d'ells s'acumulen en un tram de 75 quilòmetres de costa de l'illa de Vancouver, just a l'entrada de l'estret de Juan de Fuca. Naufragar en aquell punt, aleshores, pràcticament significava la mort. O en el mateix naufragi o a la costa, protegida per un mur de bosc impenetrable. Un naufragi trigava dies, a vegades setmanes, a saber-se. Organitzar el rescat trigava encara més. Cap dels supervivents era capaç d'anar enlloc i morien de fred i de gana. Aquest va ser el motiu principal pel qual va néixer un camí entre els fars de la zona. És "El camí dels nàufrags", que ha resseguit a peu Josep Palau Sanmartí. També hi haurà temps per recórrer la carretera 1S1 als cais de Florida amb la Kris Ubach.

"Cada dia estàs al límit de tot, al límit de les forces. On podem trobar menjar i aigua potable, on podem dormir?". Els milers de quilòmetres caminats a través de Tailàndia, Birmània, Bangladesh, l'Índia, el Tadjikistan, l'Uzbekistan i l'Iran pesen sobre les espatlles de Jenn Baljko i Lluís L. Bayona. Dues formes de ser, dues maneres d'encarar el viatge: una de metòdica i implacable a l'hora de sacrificar el que calgui per assolir els objectius; l'altra, menys pendent dels quilòmetres a cobrir i més partidària de gaudir de les trobades pel camí. En lloc d'acostar-se, l'horitzó cada cop és més lluny. Les crisis afloren. El somni del gran viatge a peu esdevé malson. El projecte trontolla en plena travessa del Caucas, a l'Azerbaidjan. De Bangkok a Barcelona a peu, amb Jenn Baljko i Lluís L. Bayona. I també els cais de Florida a les "Cròniques americanes" de Kris Ubach, la viatgera de la Gran Anaconda en marxa.

L'Índia i els elefants han donat vida a un binomi des de fa segles. Fins i tot el popular Ganesh, un dels deus panxuts més estimats del panteó indi, té cap d'elefant. Però en els darrers anys s'han donat molts casos de paquiderms que sobrevivien en entorns urbans gens adaptats a les seves necessitats. No era estrany trobar-se amb elefants, no només a les jungles, també per les carreteres o els carrers de qualsevol poble o ciutat. El govern no en tenia cura, fins que no fa gaires anys va anunciar un concurs públic per dissenyar i construir un hàbitat tant per a persones com per als animals. I en va sorgir Hathigaon, un complex residencial prop de Jaipur, que allotja un centenar d'elefants amb els seus mahouts, els homes que en tenen cura. Hathigaon, amb Ariadna Álvarez, arquitecta i editora. "Key largo", Florida, amb Kris Ubach, i les fronteres casolanes de la Unió Europea amb Sergi Ramis.

A Caleta Maria, a la Terra del Foc, hi ha un rètol on es llegeix "Final del camino". Però no només s'acaba el camí, sinó que s'acaba la terra. Per això aquest extrem del planeta es considera el final del món. Fa vint anys, la gent que habitava les desolades planures i muntanyes de la regió mataven els pumes. Els "leoneros" n'eren els encarregats. Homes que des de les seves muntures acabaven amb la vida dels felins i també de moltes altres espècies animals. Però el canvi en la consciència mediambiental ha fet que ara aquells "leoneros" hagin invertit la seva acció. No només no maten aquestes feres sinuoses, sinó que en preserven l'existència per ensenyar-les a tothom que les vulgui observar. Són els pumes de la fi del món, amb Jordi Sargatal, naturalista i biòleg. També hi haurà temps per recórrer les restes de "Mohenjo Daro" la gran ciutat de la Vall de l'Indus en l'antiguitat i de solcar algunes illes més de les Bahames, amb Kris Ubach fotògrafa i escriptora de viatges.

Per saber com es van fer les piràmides d'Egipte primer cal saber-ne el perquè. Amagat en una cel·la de descàrrega, just a sobre de la cambra funerària de Kheops, hi ha un grafit atribuït als constructors. Hi diu "som els borratxos de Kheops, i som aquí construint la piràmide del nostre gran Khufu", que era, en realitat, el vertader nom del faraó. El grafit és el reflex d'una opinió de part de la societat de l'època. És l'opinió del poble. Però no aclareix l'enigma del perquè. Els primers europeus que van veure les piràmides es van pensar que eren els graners d'Egipte. Va caldre temps per entendre que les piràmides són, de fet, monuments per a l'eternitat. Però tot i saber-ne el perquè, continuem sense saber com es van fer. El braçalet de Nerfertiti, amb Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la UAB

Si recórrer el Parmir, al Tadjikistan, els va suposar un bany d'hospitalitat de la gent de valls remotes, l'Iran ha superat totes les expectatives de la Jenn i en Lluís. I més encara amb la llegenda negra que el país arrossega sobretot a Occident, i en particular als Estats Units i a Israel, on el règim dels aiatol·làs personifica el mal. Però com en molts altres països, el govern és una cosa i la gent n'és una altra de ben diferent. I a l'Iran, la gent, molta gent, val un imperi. Tant que els dos caminadors van tenir problemes per compaginar la gran acollida que els dispensaven els iranians que es creuaven en el seu camí, amb el repte d'haver-se de llevar ben d'hora per afrontar un nou tram d'una trentena de quilòmetres. L'Iran, a "De Bangkok a Barcelona a peu" amb Jenn Baljko i Lluís López Bayona, caminants. I també "Long Island, Bahames", amb la viatgera de la Gran Anaconda en marxa Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges, i les seves cròniques americanes.

Els ga de Ghana, a l'Àfrica occidental, encaren el viatge més llarg amb els fantàstic afterlife vehicles, és a dir, els vehicles fantàstics del més enllà. Es tracta de taüts en forma d'avió, de sabata, de formiga o de qualsevol altre ésser vivent, objecte, vehicle, etc. vinculat amb el difunt. Però els ga, molt presents a la regió d'Accra, només representen un deu per cent de la població total de Ghana, i la seva tradició funerària només n'és una més de les moltes que hi ha al país. De fet, el que més ha atret l'atenció de la gent són els funerals amenitzats pels dàncing pallbearers, un grup d'homes que porten el taüt a les espatlles mentre ballen desacomplexadament al so de ritmes electrònics. El viatge més llarg a Ghana, amb Adolf Beltran, periodista. Ens acostarem també a Mongòlia, al Festival de l'àliga daurada dels kazakhs, amb Francesc Bailón, antropòleg i al "paradís" de les Bahames, amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges.

El rotokas té l'alfabet més curt de totes les llengües del món conegudes. Només té 12 lletres i 11 sons. El parlen unes 4.000 persones de l'illa de Bougainville, a l'est de Papua Nova Guinea, considerat el territori amb la diversitat lingüística més gran del món perquè s'hi han identificat entre 800 i 1.000 llengües. D'aquestes, a Bougainville se n'hi parlen divuit, entre les quals el rotokas, que es manté ben viva perquè hi ha transmissió de pares a fills i s'ensenya a les escoles. Tot fa pensar que perdurarà en les pròximes generacions. El rotokas, a les llengües de l'anaconda amb David Valls, lingüista. I també Veracruz, Mèxic, amb J.C. Soler; Nassau, Bahames, amb K.Ubach i el relat "el monjo shan i el català" de Jaume Mestres.

El Caire no és una ciutat fàcil, t'atabala o t'enamora. La urbs viu atrapada en un infern de trànsit. Les autopistes volen per sobre de la ciutat i es recargolen entre mercats de carrer, minarets d'antigues mesquites i campanars d'esglésies on les campanes resten mudes per llei. A vegades al caos s'hi afegeix l'embat d'alguna tempesta del desert, responsable del vel terrós que uniformitza la ciutat. Però el Caire és també un laberint de carrerons dels miracles, barreja de pudors i perfums, on pots arribar a canviar d'època en funció de la línia d'autobús que agafis. Des de la plaça Tahrir, escenari de revolucions contemporànies a la nova capital ultramoderna que pren forma a la frontera del desert, fins a l'antiquíssim Memfis o la necròpoli de Saqqara amb la piràmide esglaonada de Djoser, on la nostra mirada retrocedirà cinc mil anys en el temps. El Caire i Memfis, amb Irene Cordón, doctora en Antropologia i Història antiga per la UAB.

"Ei!, vosaltres sou the walkers?", els va preguntar un ciclista a la Jenn i en Lluís en ple corredor Wakhan, al Tadjikistan. Havien creuat a peu Tailàndia, Birmània i ara encaraven la travessa de les muntanyes del Pamir i dels deserts de l'Uzbekistan, a l'Àsia Central. I la fama els precedia. Viatgers d'arreu del món que es trobaven pel camí havien sentit parlar d'aquella parella de caminants que anaven a peu des de Bangkok fins a Barcelona carregats amb grans motxilles. Havien recorregut els primers contraforts del Pamir i avançaven ja fos per valls profundes, planes desèrtiques o passos elevats de muntanya com el de Sagirdash... Davant seu s'obria una terra d'una desolació ferotge que no els donaria treva, on l'ombra d'un pal del cablejat elèctric era l'únic aixopluc possible d'un sol roent que convertia l'asfalt en xiclet. A peu de Bangkok a Barcelona, amb Jenn Baljko i Lluís López Bayona, caminants.

El Líban és un petit país del Pròxim Orient que viu sota els efectes de la convulsió constant. La guerra, les baralles entre faccions polítiques o religioses i, finalment, una crisi econòmica, política i social que ha precipitat el país a l'abisme, amb l'afegit de l'enorme explosió al port de Beirut l'agost del 2020. Amb un territori semblant al de la demarcació de Barcelona, hi conviuen 14.000 soldats, desenes de milers de milicians de dretes i d'esquerres, d'organitzacions musulmanes i cristianes, de barris i de llogarrets. Uns amb un imam per cap, d'altres, amb un cap milionari. Si algun cop hi ha hagut pau al Líban, ha estat un autèntic miracle. La constant és la guerra, escrita als murs i edificis de moltes ciutats com a la capital mateixa, Beirut, una ciutat que en un moment de la història, ja gairebé fora de la memòria, s'havia arribat a considerar, la "París" d'Orient. Viatge al Líban, amb Marc Rovira, agent rural i viatger.

A l'extrem oest de Mongòlia, s'obre a l'horitzó la terra dels kazakhs. Aquest món d'herba és tan extens i remot que els satèl·lits perden la pista i acaben divagant sobre blanc. Només els kazakhs són capaços de desplaçar-s'hi i no perdre's enmig del no-res, o de seguir els solcs de les roderes a l'herba com si fos el palmell de la mà. És en aquest món infinit on volen les seves àligues, suaument bressolades pel vent. I un cop l'any s'hi apleguen el millors falconers per demostrar la destresa adquirida amb aquests ocells poderosos. L'antropòleg Francesc Bailón s'endinsa a l'estepa mongola per retrobar-se amb els kazakhs. Un poble indòmit de l'Àsia Central, acostumat a viure en la llibertat dels amplis espais oberts. Bailón cerca els homes i dones que es guanyen el prestigi ensinistrant grans àligues daurades per caçar. Una activitat que és art per als kazakhs. Amb el poble kazakh de Mongòlia, Francesc Bailón, antropòleg. I també Miami, amb Kris Ubach i el K'itxé, amb David Valls.

Robert Falcon Scott va fer dues expedicions al pol sud. En la primera, entre el 1901 i el 1904, va navegar a bord del vaixell Discovery, construït a les drassanes de Dundee, Escòcia. En el segon i fatídic viatge, entre el 1910 i el 1913, ho va fer a bord del Terra Nova. Era a principis del segle XX, en plena època heroica de les descobertes, quan l'Antàrtida encara era un desert ignot. Scott, oficial de torpedes i explorador de la Reial Armada Britànica, deu la fama al fet d'haver encapçalat l'expedició límit de conquesta al pol sud que en primer terme va guanyar el noruec Roald Amundsen i en segon, la mort. Rememorem aquella època heroica amb la visita al Discovery, amb Miquel Rafa, naturalista i biòleg. Hi haurà temps també per fixar-nos en les restes megalítiques de Gunung Padang, a l'illa indonèsia de Java, i de passejar un dia més per Miami amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges.

Poques coses poden ser tan màgiques i gratificants com celebrar el canvi d'any al capdamunt de piràmides d'antigues ciutats perdudes, erigides enmig de la boscúria de la selva. Una, enclavada als contraforts de la Sierra de Santa Marta a Colòmbia. L'altra, al nord de Guatemala en un indret conegut com El Mirador. No són llocs d'accés fàcil però tot esforç és poc per arribar a copsar l'espectacularitat d'aquestes ciutats oblidades. Cal obrir-se pas per la densa vegetació durant dies sobre un ruc o a peu. Amb un combat constant per l'esforç, els regalims de suor i la mortificació dels insectes i altres bestioles selvàtiques. Jaume Mestres va viure les dues experiències. A Ciudad Perdida de Colòmbia hi va passar la nit de Cap d'Any del 1995. A la piràmide Tigre del Mirador, a Guatemala, el canvi del mil·lenni. Els "Relats del meu món" amb Jaume Mestres, viatger, fotògraf i escriptor. I també Miami am Kris Ubach i El Pamir amb els caminants, J. Balko i Lluís L. Bayona.

La "guerra" és una idea fonamental a Rússia. És present a la vida de tothom. El que més temen la majoria de russos és la Tercera Guerra Mundial, si bé creuen que la fita més important assolida mai va ser la derrota de l'Alemanya nazi per les tropes soviètiques en la Segona. El 9 de maig, Dia de la Victòria, els nens surten a aplaudir míssils que desfilen al davant seu. Abans ja els vesteixen amb la roba que portaven els militars a la contesa bèl·lica i canten cançons de guerra. A les escoles se'ls ensenya a carregar i descarregar un fusell kalàixnikov en el marc del Foment del patriotisme, assignatura implantada arran de la guerra a Ucraïna on es justifica la invasió. I cada setmana es canta l'himne rus i s'hissa la bandera. Per cert, a Rússia està mal vist intentar resoldre un conflicte amb bones paraules. El més noble, creuen, són els cops de puny. Per descomptat, la retirada no es contempla. "Rússia, l'escenari més gran del món", segona part, amb Manel Alías, periodista.

El 24 de febrer del 2023 farà un any que Rússia va iniciar la invasió d'Ucraïna. Rússia és una terra de guerra però alhora de poesia, de paisatges bells però també molt durs. Una terra de forts contrastos, punyents contradiccions i profundes desigualtats. A Rússia la revolució és per tot arreu, però no és possible protestar. Fan gala d'una cosa que no permeten. A Rússia qui té diners els porta posats, ja sigui un rellotge enlluernador o un vehicle d'alta gamma. Els ultrarics es mouen amb xofer, escortats per cotxes negres amb sirenes. Mai fan cua i trien la matrícula que volen. No s'immuten pel fet de compartir l'espai amb milions de persones forçades a sobreviure sota mínims. Ni pel fet de viure al país del món amb l'índex més alt de suïcidis entre els homes. Rússia carrega a les seves espatlles el llast d'una història sovint traumàtica que ha deixat la seva empremta indeleble a l'ADN del país i de la seva gent. Rússia, l'escenari més gran del món, amb Manel Alías, periodista.

El Kirguizistan és el regne de les muntanyes de l'Àsia central. Envoltat com estat de dictadures postsoviètiques, també se'l considera la democràcia centreasiàtica. Però res no seria com és al Kirguizistan, sense Manas, fundador del país dels kirguisos. És l'home que va saber unificar les tribus disperses per les valls, i per això les seves estàtues han substituït les de Lenin arreu del país. No és estrany tampoc que l'aeroport de la capital és digui aeroport de Manas; ni que la gran estàtua que ocupa el centre de Bishkek sigui de Manas. Ell representa l'orgull dels kirguisos per la cultura, la història i per la llengua pròpies. Manas és un personatge, però alhora també és el gran poema èpic de la tradició oral del poble kirguís. Allà on s'expliquen les peripècies d'aquest heroi mític. Molt extens, vint cops més llarg que l'"Odissea" i la "Ilíada" juntes, diuen. Recorrem el Kirguizistan amb Nil Via, periodista.

Tristan da Cunha encapçala un grup remot d'illes volcàniques de l'Atlàntic sud. Amb Ascensió i Santa Helena, són l'arxipèlag habitat més remot del món, separat per gairebé 2.800 quilòmetres d'aigua de Ciutat del Cap, a Sud-àfrica. Malgrat la distància, constitueixen un territori britànic d'ultramar, juntament amb altres illes deshabitades com Nightingale i les reserves naturals d'Inaccessible i Gough. L'illa principal, Tristan da Cunha, no té aeroport, l'única manera d'accedir-hi és en vaixell... després de sis dies de navegació. L'illa és tot just la punta d'un con volcànic i gran part del perímetre de costa són penya-segats vertiginosos. Malgrat les condicions extremes, unes 250 persones hi viuen de forma permanent i per res del món en voldrien marxar. Tristan da Cunha a l'espai "Geografies", amb Sergi Ramis, periodista, editor i viatger. I també Miami, amb Kris Ubach i un viatge literari amb Enric Soler.

No és fàcil caminar per l'Índia i menys vora la carretera transitada per tota mena de vehicles, gent i fins i tot animals, sotmesos a la llei del més fort. Caminant pels marges, carregats amb gran motxilles la Jenn i en Lluís atreien la curiositat de tothom: "Què feu caminant?". Sí, el que intrigava més la gent era què feien dos occidentals, als seus ulls rics, caminant, quan podien anar amb bicicleta o amb qualsevol altre mitjà de transport. Però caminar els permetia observar la vida de prop i, de tant en tant, participar-hi i compartir. En Lluís i la Jenn portaven caminats 5.500 quilòmetres des que havien sortit de Bangkok. Enrere quedaven Tailàndia, Birmània i Bangladesh. I a l'Índia, el cor i l'ànima els deien prou. "Un viatge, un somni, una bogeria", diu en Lluís. L'Índia a peu amb Lluís L. Bayona i Jenn Baljko. L'Havana, amb Kris Ubach; Zakhiku, a l'Iraq, una ciutat del silenci; els shinnecock de Long Island i el canvi climàtic.

A Kiruna, a la Lapònia sueca, el boom de les aurores ha fet que la població autòctona vegi els estrangers que van a veure'n com persones que els han robat la pau de viure en un indret aïllat i solitari, encara que Kiruna ja no sigui la fi del món ni tampoc un lloc tranquil. La mina de ferro que ha convertit el subsol en un termiter ha forçat la mudança de la població sencera pel risc real que la terra se l'acabi empassant. A una quarantena d'edificis ja els han traslladat amb camions. De fet, hi ha molts barris que ja no existeixen. Fins i tot traslladaran l'església, regal de la companyia minera, peça a peça. Mentre la mina continua obrint-se pas sota terra, cada nit hi ha explosions que sembren el neguit entre la població de la superfície aliena als cels refulgents per les aurores boreals. Sota l'aurora boreal, amb Cristina Masferrer, fotògrafa. L'Habana, amb Kris Ubach, Carta a un amic, amb Jaume Mestres.