Els Viatgers De La Gran Anaconda

La televisió, els diaris o els portals d'Internet del Japó mostren aquests dies mapes meteorològics que no són per parlar del temps. No mostren l'evolució de fronts de tempesta, anticiclons o huracans, sinó la del "front" de la florida del sakura, el cirerer ornamental, i la caiguda dels pètals de les flors. Els primers sakura de vestir-se de color són els de les illes del sud, a Okinawa, la part tropical de l'arxipèlag, al gener. A partir de llavors, la floració es desplaça pel país i pels mapes fins a arribar a Kyoto i Tòquio, a finals de març, principis d'abril. La florida del sakura anuncia la fi de l'hivern i l'arribada de la calor al Japó. És un moment tan important, que els passejos i els parcs on hi ha sakures s'omplen de japonesos delerosos de contemplar-ne les flors, el "hanami" en japonès. Així s'organitzen picnics, trobades familiars i d'altra mena a sota d'uns arbres venerats des de fa segles. Amb Raimon Portell, periodista i escriptor.

Compten que el petit Paul Kruger va matar el seu primer lleó a la tendra pre adolescència. Potser només és això, un conte, però és just aquí on arrenca la llegenda d'Stepanus Johannes Paulus Kruger. Una de les figures polítiques i militars dominants a la Sud-Àfrica del S. XIX. No en va, com a president de la República del Transvaal, se li atribueix el fet d'haver intercedit davant del parlament per establir una àrea de protecció de la vida salvatge. Es va dir "Reserva de caça de Sabi" i va ser l'embrió del Parc Nacional Kruger, una de les reserves de vida salvatge més importants d'Àfrica. El Parc Nacional Kruger, amb Albert Masó, Biòleg i fotògraf. El viatge ens portarà també a conèixer algunes característiques de la llengua "mixteca", amb el lingüista, David Valls. I a compartir de ben a prop les experiències viscudes pel viatger i escriptor, Josep María Romero a Àsia.

Compten que el petit Paul Kruger va matar el seu primer lleó a la tendra pre adolescència. Potser només és això, un conte, però és just aquí on arrenca la llegenda d'Stepanus Johannes Paulus Kruger, altrament conegut com Oom Paul, en afrikaans, és a dir, "oncle Paul". Una de les figures polítiques i militars dominants a la Sud-Àfrica del S. XIX. No en va, com a president de la República del Transvaal, se li atribueix el fet d'haver intercedit davant del parlament per establir una àrea de protecció de la vida salvatge. Es va dir "Reserva de caça de Sabi" l'embrió del Parc Nacional Kruger, una de les reserves de vida salvatge més importants d'Àfrica. Cert és que els habitants de Tshwana, anomenaven a Paul Kruger Mamelodi'a Tshwane, és a dir, "xiulador del riu Apia" en llengua tswana, per la seva habilitat per xiular i imitar el cant dels ocells. El Parc Nacional Kruger, amb Albert Masó, Biòleg i fotògraf.

Quan Jordi Solà va baixar del camió i va caminar fins la vora del llac Manasarovar, al Tibet remot, va semblar-li un descens al cel. Havia arribat a la primera gran fita del seu viatge, camí del Mont Kailas. El núvol de pols del camió allunyant-se, el silenci, la soledat, l'aire prim de les grans alçades i les banderes d'oració ondulant-se pel vent, conferien a l'escena un tel d'irrealitat. Sol enmig del no res, va pensar en Jordi. Bé, sol del tot, no ben bé, perquè l'acompanyava en Kennet. I del no res tampoc, exactament, perquè el llac Manasarovar omple l'espai de sacralitat. Potser si que aquell lloc era un dels cels imaginats. Viatge al Kailas, amb el viatger i poeta, Jordi Solà.

El sacerdot Jakob Aljaz, de Dovje, Eslovènia, va comprar el Mont Triglav per tres gots de vi, quan la muntanya formava part de l'imperi austro-hongarès. Des de llavors qualsevol eslovè de soca-rel ha d'haver pujat al cim del Triglav, sostre d'Eslovènia. Un país doble, perquè al món de superfície se n'hi afegeix un altre de subterrani, amb cavitats que es compten entre les més grans i espectaculars del planeta. És el cas de les coves de Postojna i d'Skocjan. Les primeres gairebé gòtiques, amb formacions geològiques fruit de milions d'anys de degotejos, et traslladen a mons d'una altra galàxia. Les segones, amb un camí excavat al caire de l'abisme, et fan protagonista d'un autèntic viatge al centre de la Terra, en el sentit més novel·lesc de l'expressió. Eslovènia, amb el foto-periodista, David Fajula. A banda de recórrer Eslovènia amb el foto-periodista, David Fajula, seguirem els pelegrins de Sarnath amb la mirada afilada de l'escriptor i viatger, Josep María Romero.

El sacerdot Jakob Aljaz, de Dovje, Eslovènia, va comprar el Mont Triglav per tres gots de vi, quan la muntanya formava part de l'imperi austrohongarès. Des de llavors qualsevol eslovè de soca-rel ha d'haver pujat al cim del Triglav, sostre d'Eslovènia. Un país doble, perquè al món de superfície se n'hi afegeix un altre de subterrani, amb cavitats que es compten entre les més grans i espectaculars del planeta. És el cas de les coves de Postojna i de Skocjan. Les primeres gairebé gòtiques, amb formacions geològiques fruit de milions d'anys de degotejos, et traslladen a mons d'una altra galàxia. Les segones, amb un camí excavat al caire de l'abisme, et fan protagonista d'un autèntic viatge al centre de la Terra, en el sentit més novel·lesc de l'expressió. Eslovènia, amb el fotoperiodista David Fajula.

Fins i tot els bons algerians s'estranyen de veure algun occidental que gosa endinsar-se en la laberíntica i tortuosa medina d'Alger. I si és dona, encara més. Llavors intenten sobreprotegir-la de tots els mals i perills que la sotgen, ja siguin reals o infundats. Però, malgrat tot, la vida batega i reneix de mica en mica al nord d'Algèria. Els algerians lluiten per tirar endavant, dia a dia, com ho fa la gent d'arreu. Tenir por és morir abans d'hora. La periodista Marta Ballesta deixa de banda totes les pors, es cabussa en la vida de l'Algèria d'avui i ens convida a acompanyar-la. Amb "La viatgera del temps de l'insomni", la Laura Millán, anirem fins a la badia de Byron, a Austràlia, per saber la llegenda de Wutunnwuli i amb "El viatger de la Gran Anaconda en marxa", Josep Maria Romero, compartirem un final d'època a Chiang Mai, Tailàndia.

Algèria és una país veí, injustament oblidat. Sovint mirat amb recel. En l'aire hi suren les restes d'antigues rivalitats, els records de matances medievals, o el temor inspirat pels jihadistes que s'amaguen a les muntanyes o al desert. Fins i tot els bons algerians s'estranyen de veure algun occidental que gosa endinsar-se en la laberíntica i tortuosa medina d'Alger. I si és dona, encara més. Llavors intenten sobreprotegir-la de tots els mals i perills que la sotgen, ja siguin reals o infundats. Però, malgrat tot, la vida batega i reneix de mica en mica al nord d'Algèria. Els algerians lluiten per tirar endavant, dia a dia, com ho fa la gent d'arreu. Tenir por és morir abans d'hora. La periodista Marta Ballesta deixa de banda totes les pors, es capbussa en la vida de l'Algèria d'avui i ens convida a acompanyar-la.

La "cloud nine" és una onada preciosa que regna a l'illa de Siargao, a les Filipines. La seva bellesa atrau surfistes d'arreu del món, tatuats, que escolten Bob Marley i Jack Johnson mentre l'esperen. Però només els més experimentats seran capaços de cavalcar-la. El periodista i escriptor de viatges Xavier Moret va preferir perdre's entre les 7.107 illes de de l'arxipèlag per descobrir-ne alguna de deshabitada més no pas cavalcar la "cloud nine". Recorrerem les Filipines amb Xavier Moret. I amb Josep María Romero, viatger i escriptor, ens atansarem al poble katxin o jinghpaw, una nació que habita al sud de la Xina, nord-est de l'Índia i nord de Birmània.

Hi ha històries que van passar a l'Afganistan, Egipte o al Tibet, però que van prendre cos al Marroc. "L'home que hauria volgut ser rei", el relat de Kipling, transcórrer al Kafiristan, però es va filmar en gran mesura al país nord-africà. Igual que Kunduz, La Mòmia i moltes d'altres pel·lícules. Perquè el Marroc no ha estat plató d'una, dues o tres cintes, sinó que ho ha estat d'una extensa filmografia. Per exemple al Ksar d'ait Ben Haddou, a Marràqueix, va servir d'escenari a Lawrence d'Arabia, Gladiator, La Momia o La joia del Nil. Per això s'hi poden trobar elements dels decorats del tot incorporats a l'arquitectura actual. Aquí és la ficció la que ha acabat influint la realitat. El Marroc, un viatge de pel·lícula, amb l'escriptor i filòleg, Raimón Portell.