Els Viatgers De La Gran Anaconda

Al dormitori de proa del Talula hi ha una carranca. Una talla de fusta en forma humana que alguns pescadors del Brasil situaven a la proa de les seves embarcacions per espantar als mals esperits. Des del principi de la navegació, i fins i tot abans, el mar ha despertat en els homes un sentiment de profund respecte. Sovint fins i tot por o temor. Per això molts pobles de pescadors situen o pinten símbols a les seves naus, per foragitar qualsevol mena de criatura o esperit malèfic. El Talula és ancorat a la Grand Terre, a Nova Caledònia, una aturada en el seu llarg viatge de cinc anys. Cinc anys sense mitjons, com rememoren els seus protagonistes: Laura Alameda i Joan Antoni Afonso. Per cert, en Joan Antoni ja havia fet la volta al món, a dit. A dit navegant pels cinc oceans. Malgrat tenir clar, com diu la Laura, que un vaixell és una dictadura, no pas una democràcia. Acompanya'ns al ventre canoa de la Gran Anaconda.

La periodista Marta Ballesta volia saber una mica que hi havia escrit a les parets de Tunísia. Quina era l'expressió artística als murs de pobles i ciutats. Al capdavall, els murs són un termòmetre de les llibertats dels pobles. Allà s'hi reflecteix tot. A l'Egipte de la post Primavera àrab, per exemple, l'art urbà va ser l'art de la Revolució. A la Tunísia colpejada pel terrorisme jihadista anti occidental, els murs també es queixen. Queixes sorgides de la mà de Ouméma Bouassida, l'única grafitera de Tunísia amb hijab. Pinto contra el terrorisme, diu, però no només l'evident, sinó contra aquell terrorisme més subtil, el que colpeja dia a dia la població sense permetre que es desenvolupi. Marta Ballesta ha viatjat a Tunísia per prendre el pols de l'art urbà. Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.

Allà va néixer Afrodita, diuen. A les roques de Petra tou Rumiu, escampades enmig del cristall blau del mar, a Xipre. Una illa amb el contorn de guitarra Stratocaster, amb el permís dels que hi veuen la forma d'un llangardaix. Potser per això d'aquesta illa n'han sortit algunes de les notes més vibrants de la història del Mediterrani. Durant segles, Xipre va servir de cuirassat pels cristians enfront d'una terra que no era massa amiga. L'illa ha estat grega, turca, britànica. Hi han passat fenicis, romans, venecians i genovesos... per això hi ha arrelat una cultura barreja d'Hel·lenisme i d'Orient. Tothom hi ha deixat la seva empremta, ja sigui en les pedres o en la manera de fer. També el viatger i periodista, Xavier Moret. Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.

Els elefants ploren els seus morts. Hi ha lleopards pescadors i lleons nadadors. La natura sempre t'ofereix visions úniques i inesperades. Això ho sap prou bé Xavier Surinyach, que el primer cop que va sobrevolar el Delta de l'Okavango, amb avioneta, no va poder contenir l'emoció. Contemplar tanta bellesa va fer sobreeixir de llàgrimes els seus ulls. El paisatge era un tapís de tons torrats, marronosos, vermells, verds, grocs o blaus. L'Okavango és un riu que desapareix engolit pel desert del Kalahari. Per això forma un immens delta interior a Botswana, un dels més grans d'Àfrica amb el Sud, format pel Nil al Sudan del Sud i el Delta interior del Níger a Mali. Sobrevolar-lo és la millor forma d'abastar la seva bellesa i la seva extensió. Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.

De ben segur els ocells de tempesta van agafar aquest malnom dels pescadors i altra gent de mar que, quan veien volar aquestes criatures, sabien que s'acostava pluja. Són aus que, efectivament, es passen mitja vida surant sobre les ones, a mar obert. Aprofiten els corrents d'aire i, quan no n'hi ha, simplement es deixen portar. I, esclar, només s'acosten a terra quan bufen vents... de tempesta. No cal dir que són molt cars de veure; per aconseguir-ho s'ha d'anar contra corrent. D'això en saben prou naturalistes i biòlegs com Eloisa Mattheu. Al contrari que la majoria de mortals, ells desitgen que plogui més que no pas que llueixi el sol. I tot, per veure com entren a terra, a milers, autèntics núvols d'ocells de tempesta.

El mocador o hijab de les noies i adolescents iranianes cada cop està més enrere. Sovint fins i tot cau, i no hi ha cap pressa per tornar-lo a posar a lloc. És el que ha constatat la viatgera i escriptora Ana María Briongos en la seva darrera estada a l'Iran. Quan celebren alguna cosa, per exemple a Teheran, les noies surten dels cotxes i canten i ballen i es treuen els mocadors i després se'ls tornen a posar. I no passa res. Les patrulles de la moral no es veuen gaire. El món iranià ha canviat bastant i no hi ha marxa enrere. Com el món dels hmong, que ens descriu Josep Maria Romero en les seves "Cròniques orientals". Tot això a "Els viatgers de la Gran Anaconda". Ens mirem el món amb les orelles.

El mocador o hijab de les noies i adolescents iranianes cada cop està més enrere. Sovint, fins i tot cau, i no hi ha cap pressa per tornar-lo a posar a lloc. És el que ha constatat la viatgera i escriptora Ana María Briongos en la seva darrera estada a l'Iran. Quan celebren alguna cosa, per exemple a Teheran, les noies, surten dels cotxes i canten i ballen i es treuen els mocadors i després se'ls tornen a posar. I no passa res. Les patrulles de la moral no es veuen gaire. El món iranià ha canviat bastant i no hi ha marxa enrere. Els iranians, i sobretot les iranianes, s'espavilen. Fins i tot fabriquen avions. Però no parlarem de la indústria. Aquest cop es tractava de fer un viatge, creuant els deserts de sal i de sorra, fins a Mashad, la gran ciutat del nord. És el darrer viatge d'Ana María Briongos.

Fa 20 anys no hi havia ciutats i en fa 15 ni tant sols carreteres. La selva de Sabangau, a l'illa indonèsia de Borneo, és el jardí del biòleg, Bernat Ripoll des de fa una dècada. En aquesta selva d'arbres com catedrals, els gibons semblen pèndols que salten de copa en copa. Encara que no sempre son visibles. Llavors els crits i els cants son els que aporten tota la informació sobre les conductes, les estructures dels grups o fins i tot l'estat de salut dels seus membres. A la selva, encegat per la frondositat de la verdor, és més important el so que la vista. Per això moltes coses pots no veure-les mai. Cal veure-les amb les orelles. Com el Bali que ens relata Josep Maria Romero, que ja no és el Bali d'ara, o les ciutats antigues recent descobertes a Cambodja. Tot això a "Els viatgers de la Gran Anaconda"

Fa 20 anys no hi havia ciutats i en fa 15 ni tant sols carreteres. La selva de Sabangau, a l'illa indonèsia de Borneo, és el jardí del biòleg, Bernat Ripoll des de fa una dècada. En aquesta selva d'arbres com catedrals, els gibons semblen pèndols que salten de copa en copa. Encara que no sempre son visibles. Llavors els crits i els cants son els que aporten tota la informació sobre les conductes, les estructures dels grups o fins i tot l'estat de salut dels seus membres. A la selva, encegat per la frondositat de la verdor, és més important el so que la vista. Per això moltes coses pots no veure-les mai. Excepte la mirada dels orangutans que no pots defugir. A vegades tant profunda i sàvia, confessa en Bernat, que els científics que viuen a prop seu, els posen noms de personatges cèlebres per identificar-los. Vet aquí doncs en Darwin o Einstein saltant d'arbre en arbre a la selva de Sabangau, a Borneo.

Venècia una ciutat feta a l'inrevés. Un centenar de bocins de terra escampats per un aiguamoll en van ser els fonaments. Una nebulosa de petites comunitats, la vida. L'entramat de ponts i canals que la connecten, les artèries que la mantenen viva. Són moltes les facetes amb què apareix al llarg de la història: portuària i pescadora; imperi marítim i potència econòmica mundial. Sereníssima República, en el zenit d'esplendor i refinament final. Després, la decadència. La humitat i el salnitre escrostonen avui el tortuós laberint venecià. Murs que no només traspuen regalims d'aigua, sinó nostàlgia i malenconia. Testimonis muts d'amors insatisfets i tragèdies inconfessables; de somriures i de llàgrimes. Venècia, en si mateixa, és una màscara.

El rei d'Erromango (pidgin de l'anglès per "here are mangos": aquí hi ha mangos) els va voler mostrar un dels llocs més simbòlics de l'illa. I va portar en Joan Antoni i la Laura a la tomba del primer missioner que va posar els peus en aquell bocí de terra remota... i se'l van acabar cruspint. No ell, sinó els seus avantpassats. A Vanuatu, el canibalisme va ser una pràctica habitual. Afortunadament, tot el que en queda avui en dia és en un museu. Les coses han canviat molt. Ara, els vanuatians són una cultura plenament ecològica que vetlla cada dia per la preservació i el futur del planeta. Cada poble té la seva escola i el cap de la tribu fa classes als nens d'ecosistemes i de sostenibilitat. Els mateixos illencs es conreen les verdures i els llegums amb sistemes orgànics. És per això, asseguren, que viuen molts anys i les defuncions són per mort natural.

Quan Laura i Joan Antoni van entrar a la badia de Port Resolution, a Tanna, terra en vanuatià, el mar estava tranquil. El lloc els va semblar amable i acollidor malgrat que la platja era de sorra negra i d'entremig de les roques s'alçaven fumaroles cap al cel. Déu els albirava des de les altures. I escopia foc. Yasur, déu en vanuatià, és el gran volcà que domina la badia. Cada pocs minuts, eructa lava i roques sorgides de la seva gola pregona. Camí del cràter, l'aire flairava a humitat i fruita dolça. La gent dels poblats cantava i ballava. I feia fred malgrat el foc de les altures. Arribats vora la caldera de Yasur, l'espectacle era dantesc. El cel i l'infern confluïen a la Terra. Núvols de gas i bombolles roents en la viscositat d'un brou de lava. L'entorn banyat per un resplendor de foc. I de sobte Déu va esclatar. Acompanyarem al viatger i escriptor Josep Maria Romero a la comissaria, durant un viatge a la Xina i sabrem perquè als malgaix els costa respondre les nostres preguntes.

Quan Laura Alameda i Joan Antoni Afonso van entrar a la badia de Port Resolution, a Tana, terra en vanuatià, el mar estava tranquil. El lloc els va semblar amable i acollidor, malgrat que la platja era de sorra negra i, entremig de les roques, s'alçaven fumaroles cap al cel. Déu els albirava des de les altures. I escopia foc. Yasur, déu en vanuatià, és el gran volcà que domina la badia. Cada pocs minuts, eructa lava i roques sorgides de la seva gola pregona. Camí del cràter, l'aire flairava a humitat i fruita dolça. La gent dels poblats cantaven i ballaven. I feia fred, malgrat el foc de les altures. Arribats vora la caldera de Yasur, l'espectacle era dantesc. El cel i l'infern confluïen a la terra. Núvols de gas i bombolles roents en la viscositat d'un brou de lava. L'entorn banyat per una resplendor de foc. I, de sobte, Déu va esclatar.

Cada matí, des de fa un grapat d'anys, centenars de monjos budistes de Birmània i Tailàndia surten al carrer a fer la ronda. Els novicis caminen ordenadament en fila índia i pidolen almoina en senzills bols de fusta. Birmània, Tailàndia son amb Cambodja els països més budistes del món, si és que la pràctica d'una creença fos mesurable. Salta a la vista de qualsevol viatger, que l'espiritualitat amara la quotidianitat de la vida: les cases dels esperits a l'entrada de llars, botigues, comerços i grans edificis; les festes, els pelegrinatges o les simples ofrenes en temples de tota mena. El budisme ho omple tot. Diu Agustí Pàniker que un pot practicar el budisme més enllà de la pròpia cultura i, fins i tot, de la pròpia religió. Amb el viatger i poeta, Jordi Solà explorarem l'entorn del llac sagrat de Manasarovar, camí del mont Kailas, al Tibet; i amb el viatger i escriptor, Josep Maria Romero, ens acostarem a la quotidianitat de les ofrenes, a Tailàndia.

Cada matí, des de fa un grapat d'anys, centenars de monjos budistes de Birmània i Tailàndia surten al carrer a fer la ronda. Els novicis caminen ordenadament en fila índia i pidolen almoina en senzills bols de fusta. Molts fidels els obsequien amb arròs que els monjos no poden rebutjar. Birmània, Tailàndia son amb Cambodja els països més budistes del món, si és que la pràctica d'una creença fos mesurable. Salta a la vista de qualsevol viatger, que l'espiritualitat amara la quotidianitat de la vida: les cases dels esperits a l'entrada de llars, botigues, comerços i grans edificis; les puges de bon matí a l'obertura del negoci; les festes, els pelegrinatges o les simples ofrenes en temples de tota mena. El budisme ho omple tot. Diu Agustí Pàniker que un pot practicar el budisme més enllà de la pròpia cultura i, fins i tot, de la pròpia religió.

Hi ha una illa al Mediterrani amb cims que freguen els tres mil metres vora mateix del mar. No s'és conscient del que aquest país amaga al ventre fins que no s'hi entra. Les senderes més sinuoses o les postes de sol més enlluernadores com les de les illes Sanguinàries. Fins i tot hi ha qui afirma haver-hi trobat el paradís, com el biòleg i naturalista Miquel Rafa. El paradís al Mediterrani, esclar. Una nova secció "Rituals" amb la periodista Marta Ballesta, i amb Josep M.Romero coneixerem la problemàtica de les "dones girafa". Pujarem al volcà Barú de Panamà i ens perdrem a l'illa remota de Tromelin.

Hi ha una illa al Mediterrani amb cims que freguen els tres mil metres vora mateix del mar. No s'és conscient del que aquest país amaga al ventre fins que no s'hi entra. Però no és fàcil, tothom se'n guarda molt i molt de descobrir-ne els racons més amagats. Cal temps, paciència i tenacitat d'explorador per anar trobant els tresors de Còrsega. Les senderes més sinuoses o les postes de sol més enlluernadores com les de les illes Sanguinàries. Fins i tot hi ha qui afirma haver-hi trobat el paradís, com el biòleg i naturalista Miquel Rafa. El paradís al Mediterrani, esclar.

Un vell mapamundi esquinçat per tot arreu de tant plegar i desplegar és el tresor més preuat d'un família de les illes Fiji, a l'Oceà Pacífic. El guarden com si d'ell en depengués la seva pròpia existència, el vell planisferi és l'únic mitjà que els permet anar més enllà de l'horitzó marí de cada dia i explorar terres llunyanes. Quan algun navegant s'atura a la seva petita illa, corren a desplegar el mapamundi per traçar-hi línies d'il·lusió. D'on ve aquella gent?, quin país és el seu?, vora quin mar s'ubica?, que han vist durant el seu viatge?. Tantes vegades han complert el ritual, que el vell mapa era a un pas d'esdevenir pols. Amb en Josep M. Romero, el nostre viatger en marxa, ens porta fins la província d'Anhui, del sud de la Xina, al mític massis Huangshan les muntanyes grogues. I amb l'Enric Soler parlem d' "un llibre molt curiós i estètic" d'Andrei Platónov on hi viuen els "Dijan".

Un vell mapamundi esquinçat per tot arreu de tant plegar i desplegar és el tresor més preuat d'un família de les illes Fiji, a l'Oceà Pacífic. El guarden com si d'ell en depengués la seva pròpia existència. Sobre aquell món de paper hi projecten viatges que, probablement, mai faran. Però el vell planisferi és l'únic mitjà que els permet anar més enllà de l'horitzó marí de cada dia i explorar terres llunyanes. Quan algun navegant s'atura a la seva petita illa, corren a desplegar el mapamundi per traçar-hi línies d'il·lusió. D'on ve aquella gent?, quin país és el seu?, vora quin mar s'ubica?, que han vist durant el seu viatge?. Tantes vegades han complert el ritual, que el vell mapa era a un pas d'esdevenir pols. I això és el que hauria passat si la Laura i en Joan Antoni no haguessin portat cinta adhesiva. Així la família de Fiji ha pogut apedaçar el vell mapamundi, el seu vaixell per seguir viatjant.

La florida del sakura, el cirerer ornamental i la caiguda dels pètals de les flors al Japó, sabem que els primers sakura en vestir-se de color son els de les illes del sud, a Okinawa, la part tropical de l'arxipèlag, el gener. A partir de llavors, la floració es desplaça pel país i pels mapes fins arribar a Kyoto i Tokio a final de març principi d'abril. La florida del sakura anuncia la fi de l'hivern i l'arribada de la calor al Japó. És un moment tant important, que els passejos i parcs on hi ha sakures s'omplen de japonesos delerosos de contemplar-ne les flors, el hanami en japonès. Així s'organitzen pícnics, trobades familiars i d'altra mena a sota dels arbres venerats des de fa segles amb en Raimon Portell I a més a més posarem un peu a l'illa Amsterdam, sabrem que hi fa un bomber a Laos, amb l'escriptor i viatger Josep María Romero i seguirem l'estranya afició de caçar tempestes tropicals a les Filipines.