Els Viatgers De La Gran Anaconda

El Danakil és la Lluna a la Terra. Una regió crustàcia com la pell d'un llangardaix, que tremola una vintena de cops, un dia tranquil, com si patís calfreds, si bé les esgarrifances s'enfilen fins a les dues mil en les jornades de crisi. Però no és pas pel fred, que tremola! Aquí, els termòmetres marquen 40 graus a l'ombra, de mitjana, i, sovint, trenquen de llarg la barrera dels 50, a ple sol. La calor és insuportable. I malgrat que la vida sigui un miracle, enmig de tanta desolació, encara hi desfilen caravanes de camells que transporten sal d'un lloc a un altre. No és pas un miratge, són les caravanes de la sal dels afar o danakil, els únics humans capaços de viure en aquesta terra inhumana, del color del sofre i el safrà, la maragda i l'ambre. De sobreviure enmig d'aquest paisatge irreal, oníric, únic. Un paisatge màgic, mai vist, afirma Concepció Colomina. Per això era imperatiu de veure, encara que per a molts viatgers el Danakil sigui l'infern a la terra. Acompanya'ns al ventre canoa d'"Els viatgers de

Cada cop que en Jordi Colomer arribava d'un viatge tenia un trauma. Feia quinze anys que treballava de director comercial en una empresa de prop de Girona. Tenia el seu cotxet, el seu mòbil, el seu portàtil, les seves dietes. Ho tenia tot, pensava. Però el trauma postviatge persistia. Quan va complir els 45, es va llevar un dia i va dir: saps què, avui tinc ganes de canviar. I va decidir anar-se'n... a Austràlia. Però el salt a aquell somni consistia a preguntar-se primer: ets capaç de fer això? Ets capaç de deixar-ho tot i saltar al buit? Fins que va saltar. Per en Jordi Colomer, el gran salt cap al seu somni té un nom de destí que es diu el gran salt a Austràlia. A Brisbane va començar un nou viatge, potser el més important de la seva vida. El gran salt a Austràlia de Jordi Colomer, viatger. Cal perdre's per saber cap a on vols anar.

Fa prop de vuitanta anys, les escriptores i aventureres Ella Maillart i Annemarie Schwarzenbach van emprendre, plegades, un camí que van considerar cruel. Un llarg i perillós periple en cotxe que les va portar a travessar Iugoslàvia, Bulgària, Turquia (Istanbul, Trebisonda) Armènia, Pèrsia (Teheran) l'Azerbaidjan i l'Afganistan (Herat i Kabul). És per això que "El camino cruel" esta considerat un dels grans relats de viatge del s. XX. Ella Maillart va ser una aventurera i una escriptora extraordinària, per contrast amb Annemarie Schwarzenbach, un personatge que han descrit com dels més inquietants del moment cultural europeu d'aquella època. A "El camino (o la ruta) cruel", Ella Maillart narra el "quasi" pelegrinatge amb un Fort Roadster de 18 cavalls, des de Suïssa fins a Kabul, l'any 1939. Un viatge memorable, en un llibre de capçalera, al costat de "Todos los caminos están abiertos", "Muerte en Persia" i "Camí d'anada i tornada", els viatges literaris que ens descriu l'igualment viatger, escriptor i editor

"Rumb a Guadalcanal vam fer la travessa més lenta de tot el que portàvem de navegació al voltant del món". Laura Alameda i Joan Antoni Afonso intentaven arribar a l'illa més gran de l'arxipèlag de les Salomó, però el vent havia deixat un buit i el mar era un mirall. Guadalcanal és un bocí de terra gairebé del tot recobert de selva tropical. I, a la Segona Guerra Mundial, un dels escenaris principals de la batalla del Pacífic. Per això el fons marí del voltant de l'illa amaga un secret. O molts secrets. Un munt de destructors, fragates i cuirassats, i altre mena de maquinària bèl·lica nord-americana i japonesa que les bombes van destruir i enfonsar. Ombres fantasmagòriques dipositades sobre la sorra, colonitzades pel corall, habitades pels peixos i envoltades pel silenci de l'aigua. Tot plegat, un món fascinant." I amb Jordi Solà, poeta i viatger, s'acabava una etapa del llarg viatge al mont Kailas, i volien dirigir-se al tercer lloc sagrat del Tibet, a Tirthapuri. Acompanya'ns al ventre canoa dels "Viatgers d

La Xina ha construït l'equivalent a de dues Romes per any, els darrers anys. El que abans era el somni americà, ara és el somni xinès. "Hi ha pressa per desenvolupar-se, i tenen clar el preu que cal pagar: arrasar el passat" diu la sociòloga Marta Soler Alemany. I potser també, arrasar el present. En funció del grau de pol·lució, baixes o no al carrer a fer esport. A Pequín la Marta tenia un arsenal de màscares i cada dia, abans de sortir, triava quina era la més adequada. "Tu notes l'olor quan vas a Pequín", assegura la Marta. "Quan tornava a Barcelona i obria la maleta, feia olor de carbó", assegura. Per això l'aire que la Marta va respirar al arribar a Tòquio li va semblar com si algú hagués obert una finestra. "Tòquio és una ciutat del futur, però del present", diu. "I tot és tant pulcre, tant net, tant endreçat". Pequín-Tòquio amb la sociòloga, Marta Soler Alemany.

A l'estació de Puno, hi vaig arribar a les tres de la matinada. Feia cara de cansat i un home em va etzibar: "Pues tómese un mate de coca, ¡hombre!" I Eugeni Casanova així ho va fer. Abans, ja havia tastat l'aiahuasca, que a l'Amazònia peruana no es considera una droga, sinó una medecina. Aquest periodista de nas afinat havia arribat al Perú per seguir el rastre de civilitzacions perdudes i copsar misteris sense resposta. Va consultar vells xamans, arraulits en racons de la selva més pregona; es va enfilar per muntanyes amb els colors de l'arc iris, i va recórrer les sinuoses línies de Nazca, traçades per ser observades des del cel per una civilització incapaç d'enlairar-se sobre la Terra. O això és el que es creu. Però aquest no va ser el misteri que més va aclaparar el sagaç reporter. N'hi va haver altres. El Perú ignot, amb el periodista i viatger Eugeni Casanova. Acompanya'ns al ventre canoa dels "Viatgers de la Gran Anaconda".

Caminarem per mercats i basars d'arreu del món per fixar-nos en les maneres de fer de les persones, les formes de vestir, la gestualitat o les olors o ferums que s'hi respiren. Els mercats són, sovint, l'ànima dels pobles, on es guarden les essències. També sabrem els costums de la gent d'una altra illa remota, Pukapuka, a l'oceà Pacífic. I amb el viatger i escriptor Josep Maria Romero farem d'extres en una pel·lícula tailandesa. Viatge amb la Gran Anaconda

El Japó compta amb la societat més lectora del món, d'acord amb les estadístiques de la UNESCO. Els llibres i la cultura son indissolubles de la vida quotidiana dels japonesos. La lectura és part indispensable de la seva formació. Per això els pares tenen com un dels factors primordials de l'educació dels fills, transmetre'ls l'amor per la lectura. I per això mateix, des de ben petits, els pares expliquen contes als seus fills o van sovint a les biblioteques, obertes tots els dies de la setmana, sense excepció. De la mateixa manera que un diumenge al matí pares i fills poden anar a veure un partit de beisbol, també poden asseure's plegats en una biblioteca i compartir una estona de lectura. Tant de respecte és té per la societat que eduquen i que formen, diu Joan Portell, escriptor i pedagog, les vagues no formen part mai de les reivindicacions laborals de mestres i bibliotecaris. Un mestre o un bibliotecari mai es planteja fer vaga perquè sap que les conseqüències de la vaga acabarien perjudicant als seus al

Marco Polo, afirmava que els mags i nigromants de l'illa de Socotra eren els més extraordinaris i poderosos que hi havia al món. Tan Savis eren, que dominaven els vents, de manera que si un pirata havia robat a la seva illa, el retenien amb conjurs fins que els tornava el botí. El cert és que, des dels temps dels antics egipcis, grecs o d'Heròdot, corrien moltes llegendes fantasioses de Socotra. Tots atribuïen a l'illa unes qualitats màgiques fabuloses. Heròdot mateix creia que l'au Fènix hi vivia. Tothom havia sentit algun cop els relats d'aventures i naufragis. "Els mateixos mariners àrabs es referien a l'illa com un lloc temut i misteriós embolcallat sempre en bromes", explica el fotògraf i escriptor, Jordi Esteva. L'illa era temuda perquè els forts vents que l'escombraven bona part de l'any, dificultaven la navegació dels velers fins a l'extrem que molts d'ells acabaven estimbant-se contra els seus penya-segats. La sola aparició sobtada de la silueta de Socotra, a la galerna, era una visió que aterria als

El primer cop que Xavier Moret va anar a Islàndia, va obrir la guia telefònica i es va topar amb les instruccions del que calia fer en cas d'emergència. Islàndia és un país que belluga molt. Per terme mig, cada deu anys hi ha una erupció volcànica, un terratrèmol, apareix una muntanya o una illa. Lluny de sentir-se en perill constant, els islandesos viuen feliços enmig de tanta bellugadissa. Potser és per què se senten protegits pels esperits de la terra. El 60% creuen amb l'existència dels elfs i els trols. I un 5% es mostren convençuts haver-los vist algun cop. Les creences en éssers fantàstics estan tant presents que fins i tot el Ministeri de Carreteres d'Islàndia té un expert que té cura, sobre el terreny, perquè cap nova ruta envaeixi zones habitades pels elfs. Si ho fa, senzillament, es desvia. Carreteres que, sovint, travessen paisatges erms, apocalíptics. Només la neu de l'hivern i les llums del nord aconsegueixen amorosir-los. Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.

Els fenòmens dels esports de masses, per molts antropòlegs tenen molts dels elements bàsics que formen part de les religions. Podríem dir-ne que hi han transmigrat, de manera laica, de les religions. El camp nou n'és un exemple clar, l'estadi en seria el temple on la gent peregrina, gent d'arreu del món, no en va és un dels llocs més visitats. Té els seus herois i els seus dimonis, els seus càntics que sonen com a mantres, talment com una actitud religiosa. Fins i tot, per molta gent, dóna sentit a la seva vida. L'Agustí Pànikar, editor i escriptor especialitzat en història i antropologia de la religió, ens acosta a aquests substituts funcionals de les religions. Un nou episodi de "5 anys sense mitjons" al nord de la petita illa de Malekula, a Vanuatu, amb Laura Alameda i Joan Antoni Afonso. Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.

El que l'incita a viatjar és el mateix que l'incita a estudiar l'univers: entendre com funciona el món i les societats que l'habiten. "El més bonic de viatjar pel món", diu Andreu Ariño, "és trobar-te que tot i que hi ha coses que son del tot diferents, al final, hi ha un rerefons que ens fa éssers humans. Això és la Humanitat". En el seu llarg periple, l'Andreu ha estat en llocs dels que ningú en parla. Espais en blanc als mapes. La seva filosofia és viatjar sol, amb un pressupost baix, per zones remotes, no trepitjar hotels ni albergs, fer auto stop sempre que sigui possible i anar en sentit contrari al que indiquen les guies. El resultat, nou detencions en poc més d'un any de viatge. "A la Casa de la mort de la mare Teresa de Calcuta, vaig veure com treien cucs de la carn gangrenada de persones convalescents. Vols aprendre molt del món d'allà fóra, però acabes aprenent molt de tu mateix", diu l'Andreu. La volta al món d'Andreu Ariño, cosmògraf i investigador. Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de l

Quan els inuits groenlandesos van topar-se amb l'expedició de l'almirall anglès, John Ross, els van preguntar si venien del sol o de la lluna. Es pensaven que aquells éssers eren esperits, perquè mai havien vist altres homes com ells. Des del seu món de gel, tenien el convenciment de ser els únics habitants humans del Planeta. Molts anys després d'aquesta trobada, Francesc Bailón va seguir els passos de Ross i es va plantar a Groenlàndia. Com que no sabia res, es va comprar un mapa. En tres quartes parts del país encara hi posava "territori desconegut". Sense més dilació, Bailón es va disposar a omplir aquells espais buits del mapa, va aprendre l'ofici de múixer, va agafar les regnes d'un trineu de gossos i va cridar: "palante"! Des d'aquell dia Francesc Bailon, és "Palante" pels inuits. Els Pobles de l'Àrtic, amb l'antropòleg, expert en l'Àrtic, Francesc Bailòn. Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.

Al Japó antic es coneixia la grua com "l'ocell de la felicitat". Es tenia la idea que aquestes belles aus podien viure mil anys. La reputació de les grues per una llarga vida, unida a la de prosperitat, va fer que esdevinguessin aus venerades, símbol la bona salut. Fins i tot avui dia és popular al Japó regalar una grua a les persones malaltes. La serva representació en l'art japonès te una llarga tradició, estretament vinculada amb la seva llegenda. Particularment rellevants son les espectaculars danses d'aparellament de les que se n'han fet ressò les dones del poble ainu, d'Hokkaido. És en aquesta illa del nord un dels llocs del Japó on es poden observar les grues. L'altre és al sud, a l'illa de Kyushu, a la reserva d'Arasaki. Un lloc on s'hi concentren tantes aus que l'han declarat patrimoni sonor del Japó. A la recerca de les grues sagrades del Japó, amb l'ornitòleg i naturalista, Jordi Sargatal. Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.

L'hotel Baron és un establiment llegendari d'Alep. Allà s'hi van allotjar i van firmar en el seu llibre d'or personalitats tant rellevants com Laurence d'Aràbia, Agatha Christie, Kemal Ataturk o el rei Faisal I, el monarca que des de la terrassa de pedra de l'establiment va proclamar la independència de Síria, el 1919. Potser fruit d'un miracle l'hotel Baron ha quedat intacte de la guerra que assola el país àrab, malgrat que era a uns pocs centenars de metres de la línia de front que durant mesos va partir per la meitat aquesta ciutat mil·lenària. La guerra de Síria se n'ha endut pel davant molts mons, però n'hi ha un que es va desfent lenta i silenciosament. La dels últims llevantins del Pròxim i el Mitjà Orient. Un món d'un altre temps, que resisteix en la penombra de les estances de l'hotel Baron. Viatge a Alep, amb el periodista, corresponsal al Pròxim i Mitjà Orient, Tomàs Alcoverro. Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.

Des de temps molt antics, quan els inuit de l'Àrtic tenen un litigi, la raó es dirimeix amb pacífics duels cantats. Els inuit no son un poble de guerra, totes les eines que tenen son per crear o per subsistir, no pas per destruir. Inuit, "ésser humà" agafa, doncs, tota la seva força en aquest poble de natura eminentment pacífica, mal anomenat durant molts anys a Europa "esquimals", menjadors de carn crua. Un terme que els baleners del País Basc van portar fins al vell continent després d'haver tingut contacte amb aquesta cultura i d'haver-ne observat els costums. Els inuit i el seu món sense arbres ni carreteres, cobert per la neu i gel eternament... si no fos pel canvi climàtic. Perquè el gel s'està desfent i això amenaça als inuit. Si el gel desapareix, també desapareixerà una part de la cultura d'aquest poble del fred. Acompanya'ns al ventre canoa de la Gran Anaconda.

"El lleopard de les neus és un felí tan cautelós i esmunyedís que la seva invisibilitat sembla cosa de màgia". És l'opinió expressada pel naturalista i novel·lista, Peter Matthiessen, després d'anys de perseguir l'ombra del gran gat per les muntanyes d'arreu del món. El pelatge d'aquest bell animal, és tant mimètic, que el fa pràcticament invisible a la mirada dels humans. Una protecció immillorable que li ha garantit la seva supervivència. Durant molts anys, el també naturalista i biòleg, Miquel Rafa, ha seguit el rastre de l'esquiva pantera, per les muntanyes del Ladakh, el Petit Tibet, a l'oest de l'Índia. I no s'ha pogut sostreure a la idea d'estar seguint un fantasma. "Tenies la sensació d'estar perseguint un mite". Rere l'ombra del lleopard de les neus, amb Miquel Rafa. Acompanya'ns a "Els viatgers de la Gran Anaconda".

Corria la llegenda, al segle XIX, que hi havia unes veus al desert del Takla Makan, que et parlaven, sobretot de nit, com si fossin de gent molt propera a tu. I quan sorties a buscar de qui eren i d'on venien, et perdies en la foscor i ningú tornava a saber mai més res de tu. Takla Makan vol dir "lloc sense retorn". Un nom que no convida gaire a perdre's en aquest gran desert de l'Àsia Central, ja sigui pels "cants de sirena" o bé pels seus prop de tres-cents mil quilòmetres quadrats de dunes. Un autèntic mar de sorra encerclat per les Muntanyes Celestials, el Karakorum i el Pamir; i carregat de llegendes i de mites. De ciutats abandonades que el desert ha engolit i enterrat per sempre més. Quan hi va passar Marco Polo, era la porta d'entrada a la Ruta de la Seda xinesa, que arribava fins a Xi'an. Però també era una terra incògnita, un blanc als mapes que molts aventurers i exploradors van intentar omplir després. En Xavier Moret, n'ha seguit la traça.... pel Takla Makan. Acompanya'ns al ventre canoa dels Via

Per a alguns son les muntanyes més espectaculars d'Europa. Per a altres, les més belles del planeta. Les Dolomites, als Alps Orientals, regió del Trentino-Alto Adige, són un món de roca i gel que s'alça abruptament enmig d'un tapís de prats verds, boscos frondosos i llacs de cristall. Tot plegat configura paisatges únics, recorreguts per una teranyina de camins i alhora de vies d'escalada i ferrades. Moltes d'aquestes vies segueixen antics traçats de guerra. Perquè durant la Primera Contesa Mundial, les Dolomites van esdevenir front de batalla entre els exèrcits italià i austro-hongarès. Batalles d'alçada, que es lliuraven als cims, ben a prop dels tres mil metres. Per això els militars van fortificar les muntanyes. Hi van construir senderes, excavar túnels i galeries on els soldats malvivien i, molt sovint, morien. Recórrer les vies ferrades suposa no només un exercici físic i mental per oscil·lants ponts de mico suspesos al buit, agafadors de metall en murs verticals o estretes passarel·les penjades en prof