Els Viatgers De La Gran Anaconda

El viatger i cosmòleg Andreu Ariño completa el relat de la seva volta al món observant les persones i les estrelles. Somiant viatjar a les terres més llunyanes, s'imaginava com seria viure als antípodes, a Nova Zelanda. "Jo he anat al poble més allunyat del meu poble", afirma ara. I també a molts altres llocs. A Papua Nova Guinea, va saber d'un llogarret de caçadors de cocodrils. A Austràlia, el va rebre una amiga que caminava descalça pel carrer. I a Xile va saber d'un poble que es deia "Peor es nada".

Per als fijians el món queda molt lluny. "Tenim un mapa a casa de les illes del Pacífic sud", diu el periodista i reporter Lluís Crous. "És una mapa tot blau, amb uns piquets." No només el món els queda lluny als fijians; per a molts d'ells, fins i tot moure's d'una illa a l'altra de l'arxipèlag és una quimera. Les illes Fiji és un dels 14 estats insulars de l'oceà Pacífic. La majoria d'ells tan petits que no tenen capacitat per autoabastir-se, un problema que els obliga a dependre d'altres estats més grans com Austràlia o Nova Zelanda. Però no és l'únic problema, n'hi ha més. Per exemple, la carència d'aigua potable. "Tan maques com son aquestes platges", diu en Lluís, que hi ha viscut més d'un any, "i com és possible que no tinguem aigua per beure?". Les Fiji són, en efecte, un arxipèlag d'illes volcàniques enmig d'un mar de corall amb molts problemes i mancances. Però "seria absurd dir que no estàs de conya amb una palmera sobre el cap, estirat en una hamaca, la sorra blanca i el mar de color verd", recone

Les antigues cròniques javaneses parlen d'una erupció ciclòpia del volcà Krakatu. En el Pararaton o Llibre dels Reis s'afirma que la terra es va estremir i va sacsejar de manera convulsa pels rugits de la muntanya de foc. El cel s'il·luminà amb violents llampecs acompanyats de tempestes furibundes. Fins que, enmig d'un estrèpit formidable, la muntanya va esclatar en mil bocins i va desaparèixer engolida per la terra. Però el Krakatoa no havia mort. Uns segles després, es va tornar a despertar amb explosions enormes, acompanyades per fluxos piroclàstics, que van fer bullir l'aigua de mar, i per tsunamis. Quan es va dissipar el fum, el mar s'havia tornat a empassar la muntanya. De l'aigua només n'afloraven alguns cràters. Però del volcà en resta l'ànima, un fill, l'Anak Krakatu, que creix cinc metres cada any, i un cert flux d'energia negativa. Així ho van pressentir Laura Alameda i Joan Antoni Afonso quan van llançar l'àncora just al lloc que anys enrere va ocupar la gran muntanya.

Ana Maria Briongos volia canviar el món el dia que se'n va anar de casa, cap a l'Índia, ara fa cinquanta anys. "Hi havia la il·lusió de no haver de fer el que havíem vist fer als pares, absorts per la feina", recorda. Amb aquesta il·lusió, molts joves de l'època van emprendre un viatge iniciàtic, a la recerca d'alguna altra cosa, potser d'un guru que els ajudés a trobar un sentit diferent a la vida. Però l'Ana Maria Briongos va trigar 30 anys a arribar a l'Índia, perquè es va encallar molt abans d'arribar-hi, a l'Afganistan. "Vaig trobar un país tan extraordinari, tan sorprenent i tan agradable que m'hi vaig quedar. Era com si hagués tornat dos mil anys enrere. Estava a dins d'un pessebre". A l'Afganistan, Ana Maria Briongos era el tercer sexe. El fet de ser occidental li permetia accedir al món dels homes, i el de ser noia, al de les dones. La seva vivència va quedar plasmada al llibre "Un invierno en Kandahar", un hivern del qual ara en fa cinquanta anys. El viatge iniciàtic d'Ana Maria Briongos a l'Afganis

La primera referència que tens de la presència d'un os vora teu és sentir grallar els corbs. David Fajula volia recórrer El Camí de l'os, al Parc Nacional d'Oulanka, Finlàndia. Un espai natural amb rius esvalotats, ponts penjants, salts d'aigua, llacs, àligues, cérvols.... i ossos. "L'expectació és màxima quan arribes a un lloc com aquest. Sabíem que estàvem a molt poca distancia de la frontera russa". Però en David anava ben acompanyat, amb Hanu Hautala, el fotògraf de natura més rellevant de la història de Finlàndia. L'home que ens ha mostrat els animals del tot integrats en el seu entorn natural. "Small in the frame", "petit en el fotograma", així és com Hanu Hautala ha situat les bestioles en les seves fotografies, sovint fetes en condicions extremes. Vestit amb camisa de llenyataire, gorra de llana, botes d'aigua, pantalons de pell i calçant esquís de fusta, Hanu Hautala ha estat un especialista en fotografiar la fauna salvatge en condicions extremes, de fred o de llum, durant nevades o sota la tempesta.

Els antics habitants de Takayama, als Alps japonesos, van construir el temple de Sakurayama Hachimangu a dins del bosc. Just al lloc per on creien que els mals podien accedir a la ciutat. Per això el consideren el temple protector. El xintoisme "el camí dels deus" és la religió antiga del Japó i alhora, la pedra angular de la cultura japonesa actual. Va néixer de l'antic culte a la natura. També als morts, a la fecunditat i als ritus agraris. Per tenir bones collites, els japonesos van establir una harmonia respectuosa amb els kami, éssers espirituals que tenen el control de la natura. Els anomenats Alps japonesos, és un món rural que sobreviu enmig del Japó més futurista. Al cor de les muntanyes s'hi preserven pobles amb casetes de nadala. Amb els sostres de dues aigües, teixits amb palla, i els embigats de fusta antiga. Son exemples gairebé únics al Japó de llogarrets rurals. Viatge als Alps japonesos, amb Xavier Moret, periodista de viatges.

Fa molts anys Jules Verne va fer viatjar alguns dels seus personatges fins a la cova de Fingal, a l'illot d'Staffa, arxipèlag de les Hèbrides Interiors d'Escòcia. Els exploradors de Verne volien observar un misteriós fenomen òptic atmosfèric conegut com a Raig Verd. Es tracte d'un feix de llum que només és possible captar en condicions lumíniques i climàtiques molt precises de l'atmosfera, just a la sortida o a la posta de sol. A vegades, en aquest instant, l'últim raig de llum, rebota en l'atmosfera, canvia la freqüència lumínica i passa del groc o taronja... al verd. Jordi Canal Soler, ha anat una mica més lluny, fins a les illes Hawaii, per observar aquest flash de llum del Raig Verd. La situació de l'arxipèlag, al mig de l'oceà Pacífic, i les condicions de netedat atmosfèrica, fan d'aquestes illes, un altre lloc privilegiat per observar-lo. A la recerca del Raig Verd a les illes Hawaii, amb el periodista de viatges, Jordi Canal Soler.

Prop de Stepanakert, capital de l'Alt Karabakh o República d'Artsakh, s'alcen dues figures de roca volcànica que representen dos camperols armenis. La gent els coneix com en Tatik u Papik, és a dir, "l'avi i l'àvia". L'escultura es diu "Nosaltres som les nostres muntanyes" i es considera una reivindicació de l'armenitat de la terra on s'ubica, al cor del Caucas, a l'Azerbaidjan. Els karabakhians creuen que la seva cultura ve de les muntanyes, per això l'any 1991 van aprovar en referèndum proclamar la República d'Artsakh. Es tracta d'un territori rebel per l'Azerbaidjan, sense reconeixement de la comunitat d'estats a escala internacional. En canvi, pels armenis és un estat independent de facto. Tant és així que fan servir el dram, la moneda armènia, malgrat que això faci enfadar els azerbaidjanesos. Viatge a l'Alt Karabakh, amb Jofre Rocabert, investigador. Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viatgers de la Gran Anaconda".

Groenlàndia és un dels països del món on més s'escolta la ràdio. Es tracte, sobretot, d'una qüestió de necessitat. Per la ràdio s'anuncien tots els canvis meteorològics, també l'estat del gel o si algun os polar s'acosta més del compta a alguna població. Els inuit s'escolten la ràdio tant com hi participen per exposar-hi les seves consideracions. Els seus comentaris son vitals per l'harmonia de la vida quotidiana en les comunitats. Per exemple, quan es produeix un "White out" i tot esdevé blanc. Talment com si els déus haguessin esborrat el món, deixant en el seu lloc una boira espessa i encegadora. Els inuit ho temen, sobretot quan son de cacera o enmig d'un viatge, perquè no és possible distingir entre cel i terra i es fa impossible avançar per la neu o el gel amb seguretat. Llavors, els gossos esdevenen vitals per seguit endavant. Encara que tampoc els vegis. Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viatgers de la Gran Anaconda".

A la regió de Far North, Nord Llunyà, a la península australiana de Queensland, hi viuen els últims parlants d'algunes de les llengües aborígens. El Diyrbal, per exemple, amb només 8 o 9 parlants nadius, n'és una d'elles malgrat tenir gramàtica, diccionaris i llocs on l'ensenyen. El cas és però, que aquesta llengua ja no es transmet de pares a fills i se n'ha perdut l'ús social, fets que la situen a la vora mateix de l'extinció. Entre les particularitats del Diyrbal n'hi ha almenys una de remarcable: te un gènere comestible. És a dir, fan servir un gènere específic per a plantes menjables. Gràcies a aquest gènere, els parlants de Diyrbal saben d'entrada, només pel nom, si es poden menjar o no una planta determinada sense temor a patir un mal de ventre o una intoxicació fatal. Pot tractar-se, doncs, d'un sistema de supervivència, compartit amb altres llengües aborígens australianes. El Diyrbal i el gènere comestible, amb David Valls, Lingüista.

Bingling és un conjunt de coves excavades en ple espadat sobre el riu Groc, a la Prefectura Autònoma Hui de Linxia, província xinesa de Gansu. En realitat es tracte d'un complex monàstic budista habitat, segles enrere, per monjos eremites que beneïen als viatgers de la Ruta de la Seda. El complex compta amb un buda, de trenta metres, esculpit directament a la roca del penya segat. Tant la imatge com les coves, estan unides per un entramat de passarel·les penjades al buit. Un xic hipnòtic tot plegat. Som en un Tibet fora del Tibet. Un país budista-tibetà que s'estén per les regions d'Ambdo i Kham, a l'oest de la Xina. Bingling és només un exemple dels temples i monestirs que hi ha escampats arreu. Labrang n'és un altre exemple. Es tracte del monestir tibetà més important fora del Tibet. De fet, és una ciutat. El Tibet fora del Tibet, amb el periodista de viatges, Xavier Moret. Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viatgers de la Gran Anaconda"

L'arxipèlag de les Geòrgia del Sud ha estat un lloc mític en la vida d'algunes persones: les colònies de pingüins més grans del món, grans concentracions d'elefants i de llops marins... Aquest petit grup d'illes, gairebé equidistants entre les Malvines/Falkland i l'Antàrtida, suren solitàries enmig del blau profund de l'Atlàntic sud. "L'arxipèlag de les illes Svalvard", afirma Oriol Alamany, "són els Alps posats enmig del mar. Geòrgia del Sud és l'Himàlaia. Quan veus les primeres punxes, sents l'emoció de dir: "Estic arribant al cul del planeta. Tens la sensació d'arribar a un lloc remot". I encara te un al·licient més. A Geòrgia del Sud, hi ha la tomba d'Ernest Shackleton. L'explorador polar angloirlandès que va aconseguir fer tornar a casa sana i estàlvia tota la tripulació de l'Endurance, després que el vaixell va acabar esclafat pel gel de la banquisa antàrtica i de viure aïllats durant dos anys. Una heroïcitat que qui arriba a Geòrgia del Sud recorda tirant un rajolí de whisky sobre la tomba de l'aventu

Transnístria és un viatge en l'espai i en el temps. Es tracta d'un petit país europeu, encaixonat entre Moldàvia i Ucraïna, que no reconeix ningú. Almenys, oficialment. Un lloc extremadament fred i extremadament gris i depressiu, al mateix temps que brillantment soviètic, que ha elevat els tancs a monuments i els ha situat al centre mateix d'algunes de les places de Tiraspol, la capital. Perquè, a banda de ser un no-estat, la particularitat de Transnístria radica en el fet de ser un autèntic museu viu, a l'aire lliure, de l'antiga URSS. De fet, és un romanent de la Unió Soviètica, que ha quedat petrificada tal com era en aquesta estreta franja de territori. Uns quants dels seus ciutadans no s'han amoïnat ni per canviar-se el passaport i encara van amunt i avall amb el salconduït soviètic. És clar que, si Rússia volgués, Transnístria seria, probablement, un país de debò... Viatge a Transnístria, amb Jofre Rocabert, investigador de la Universitat Politècnica de Zuric. Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viat

Ningú pot negar que el principal propagandista de Romania ha estat Dràcula. El reclam del vampir més famós de la història és per tot arreu en aquest país de l'Europa de l'Est: el castell de Dràcula, la casa de Dràcula, el poble de Dràcula, etc. A banda de llibres i pel·lícules, hi ha rutes, circuits i tota mena de gadgets. No és rar que la gent que va a Romania s'esperi, doncs, un país truculent, amb vampirs i coses per l'estil, però en canvi, Romania és un país molt tranquil, amb gent molt amable i encantadora que t'acullen d'allò més bé. Quan recorres el paisatge romanès, més que castells foscos veus pallers, molts pallers. També carros de cavalls carregats de palla fins d'alt de tot. Veus un món que potser aquí l'havíem viscut molts anys enrere però que ja ha desaparegut. Vaja, que et mous per Romania, diu el periodista Xavier Moret, com si levitessis, perquè ets dins d'una Europa que ja no existeix. Fins i tot els cementiris són diferents. Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viatgers de la Gran Anacon

Diuen que quan tu veus un tigre en llibertat, ell t'ha vist a tu cent vegades. L'Índia és un dels pocs llocs de la terra on encara hi ha tigres que viuen lliurement, malgrat que la pressió demogràfica els arracona cada cop més. Les reserves, com la de Mudumalai, a l'estat de Tamil Nadu, és un exemple de vida salvatge en llibertat, i alhora, de bona convivència entre persones i tigres. Almenys quan la biòloga Eloisa Mattheu hi va anar, va tenir la impressió que allà la gent convivia amb els felins d'una manera natural. El lloc prometia, si bé no hi havia la certesa de poder veure els grans gats ratllats que, amagats entre la bardissa, de ben segur que ja ensumaven els humans. De fet, l'Eloisa era en una "jungle farm" a tocar de la reserva. La "jungle farm" d'Anaikadú, "la muntanya dels elefants", malgrat que l'objectiu eren els tigres. Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viatgers de la Gran Anaconda".

"Recordo una navegació de Rodes a Atenes, dormint amb el sac a la coberta, em vaig despertar ple de sal i mullat..." Xavier Moret no ha oblidat mai aquell viatge pel mar Egeu. "Després d'una navegació moguda jures que no tornaràs a navegar mai més..." però hi tornes, diu. El cas és que "quan salpes t'imagines un viatge idíl·lic, que tot anirà bé, que aniràs veient illes i et seguiran dofins, però quan es desferma la tempesta i bufa el melteni, que pot ser un vent horrorós, llavors et penedeixes d'haver-te embarcat". Lawrence Durrell sempre deia que a les illes s'hi ha d'arribar per mar, perquè l'avió et falseja la sensació. D'illes a l'Egeu n'hi ha dues mil, si bé només unes dues-centes estan poblades. I, malgrat les diferències entre unes i altres, en totes es produeix el mateix fenomen: desembarquis on desembarquis, el temps deixa d'importar així que toques terra. Per les illes del mar Egeu, amb el periodista, viatger i escriptor Xavier Moret. Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viatgers de la Gran Anac

"Vaig arribar una nit en un poblet. Totes les cases tenien cabeces d'alls a la porta i se sentia udolar els llops. I vaig pensar: "Sort que soc a Grècia perquè si fos a Transsilvània estaria fotut..." Malgrat tot, el mal tràngol, a Grècia, no va dissuadir el periodista i viatger Sergi Ramis d'acabar viatjant, també, a Transsilvània. Certament, reconeix, una regió amb una estètica "gòtica, de por". Les cases, els paisatges, els boscos espessos i foscos... tot un paisatge lligat a la nostra iconografia de la por. "Després, però, de por, no en vaig passar", assegura en Ramis. I és que lluny dels estereotips i dels fantasmes del nostre cap, Transsilvània ofereix al viatger un món nou per recórrer i una història per descobrir i aprendre. Aquesta és una terra de pas, de creuament de pobles, d'aquí que sigui una mena de tapís en miniatura, amb pedaços de molts colors. Un exemple que la geografia no és pas una ciència fixa, sinó ben al contrari, és un món canviant. Transsilvània, amb el periodista de viatges Sergi R

"Els kurds només tenen un amic, les muntanyes". Certament és prop dels grans cims que radica l'ànima d'aquest poble tribal de costums rígids. Les muntanyes han estat des de sempre el seu principal aixopluc, allà on els peixmergues, "els que planten cara a la mort", s'han amagat, engrandint la llegenda de la seva audàcia i resistència física. Els kurds, el poble supervivent, que mai han pogut tenir un estat propi, s'escampen per cinc països un dels quals, l'Iraq, és l'únic que durant la major part del segle XX ha reconegut oficialment la minoria kurda com un dels components de la nació. Però els kurds volen ser només kurds i viure en el seu estat amb capital a Irbil, probablement, la ciutat més antiga del món. Fa uns vuit mil anys que aquest indret està habitat sense interrupció. Per aquí hi ha passat gairebé tothom: turcmans, àrabs, cristians, yazidites o assiris. Va ser precisament durant el període assiri que Irbil va esdevenir centre del culte a Ishtar, deessa de l'amor i de la guerra en la mitologia babil

A la dècada dels anys 70 del segle passat, els hawaians es van proposar recuperar l'art de la navegació astronòmica dels seus avantpassats. Sabien que els primers pobladors de Hawaii havien arribat a les illes navegant sense instruments de cap mena i volien reviure'n la gesta. Per això van haver de recórrer a Mau Piailug, un mestre navegant de les illes Carolines, a la Micronèsia, que encara conservava els coneixements i estava disposat a compartir-los, malgrat que és un dels secrets més ben guardats dels antics navegants. Piailug podia arribar a memoritzar la posició de dos-cents estels en el cel nocturn, perquè dominava la "brúixola estel·lar". Un instrument que no guardava pas en cap butxaca, sinó a la ment, que li permetia orientar-se per l'oceà Pacífic. A vegades, Mau Piailug dibuixava la brúixola a la sorra, fent un cercle amb closques de petxines, en representació dels estels de referència durant la navegació. D'aquí la seva màxima: "Per navegar, cal ser valent i, per ser valent, cal recordar." Acompan

"Tot bon matrimoni comença amb llàgrimes", se sol dir al Kirguizistan. No els falta raó, sobretot, si aquest matrimoni comença amb el segrest de la futura esposa. Segrestar la noia que t'agrada, per casar-t'hi, encara és una pràctica molt corrent en aquest país de l'Àsia Central, malgrat que, legalment, està prohibida. I, si bé, en el passat podia haver estat un costum amb un cert fons romàntic, amb els anys s'ha deteriorat i s'ha distorsionat fins al punt d'esdevenir una pràctica, sovint, violenta on la "víctima" pateix maltractament psicològics i físics. Moltes mares de família actuals van ser, de fet, dones segrestades i forçades a casar-se amb homes als quals no coneixien de res. Algunes han patit tota la vida. Altres afirmen que, si bé trigues un temps en acostumar-t'hi, al final t'hi acabes acostumant. Però, atès que una dona sola no te sentit en l'actual societat kirguís, també n'hi ha que reconeixen obertament, preferir que els segrestin la filla més que no pas que acabi soltera. Viatge al Kirguizista