Els Viatgers De La Gran Anaconda

A Ogimi, Okinawa, el professor de tenis té 78 anys, la xofer que acompanya en Francesc Miralles, 86, i el guia de l'oficina de turisme, 99. El hobby nacional del Japó és fer anys. Per a la majoria de japonesos, arribar als cent anys és com un doctorat en la vida. A banda que, quan en fas 100, el govern t'envia un diploma. Amb un grapat d'habitants centenaris inscrits al cens, Ogimi ostenta el rècord Guinness de longevitat. Francesc Miralles, escriptor, autor d'"Ikigai", viatge al poblet okinawès d'Ogimi, al sud més remot del Japó.

A Ogimi, Okinawa, el professor de tennis té 78 anys, la xofer que acompanya en Francesc Miralles, 86, i el guia de l'oficina de turisme, 99. Amb un grapat d'habitants centenaris inscrits al cens, Ogimi ostenta el rècord Guinness de longevitat. Pel que sembla, en aquest poble japonès coneixen el secret de la longevitat. Ells, però, resten importància al fet. Afirmen que tot radica en la felicitat. Per viure molts anys, cal ser feliç. I per ser-ho, la gent d'Ogimi creu que el secret està en mantenir-se actiu, però amb coses que t'agradin i que t'aportin benestar. Qui més qui menys a Ogimi treballa al seu petit hort. Al poblet tots es reuneixen al voltant dels "Moais", agrupacions de gent gran, i s'ajuden els uns als altres en el que poden. Ah!, també mengen molta shiikwasa. I, evidentment, cada cop que algú altre de la comunitat fa 100 anys, ho celebren amb una gran festa. Francesc Miralles, escriptor, autor d'"Ikigai", viatja al poblet okinawès d'Ogimi, al sud més remot del Japó.

Maria Bros va arribar al Cerro Rico de Potosí, a Bolívia, amb la seva càmera i el seu trípode, sola. Completament sola. Tenia 22 anys. Hi havia estat molt de temps enrere, quan encara era una nena, però l'espectre d'aquella muntanya li havia quedat gravada a l'ànima, fins al punt de fer-la tornar molts anys després. Volia retratar les dones mineres que neixen, viuen, treballen i moren a la mina del Cerro Rico. Una muntanya imponent, de quatre mil vuit-cents metres, que impacta, allà pelada i plena de forats, vigilant la ciutat. Aquest és un món on subjau la violència contra la dona. Aquella mateixa setmana hi havia hagut dos feminicidis. El masclisme hi té arrels profundes, al Cerro Rico. Però les dones, lluitadores, s'han fet un bocí a la mina esmicolant, fins i tot, el mite segons el qual, la seva presència esgotava les betes de plata. Mineres de Potosí, amb Maria Bros, periodista.

Maria Bros va arribar al Cerro Rico de Potosí, a Bolívia, amb la seva càmera i el seu trípode, sola. Completament sola. Hi havia estat molt de temps enrere, quan encara era una nena, però l'espectre d'aquella muntanya li havia quedat gravada a l'ànima, fins al punt de fer-la tornar molts anys després. Volia retratar les dones mineres que neixen, viuen, treballen i moren a la mina del Cerro Rico. Les dones, lluitadores, s'han fet un bocí a la mina esmicolant, fins i tot, el mite segons el qual, la seva presència esgotava les betes de plata. Mineres de Potosí, amb Maria Bros, periodista.

Una de les imatges que Francesc Bailón reté de la seva arribada a la terra dels kazakhs, a Mongòlia, és la d'una parella que anava en moto. La dona, que viatjava al darrere del pilot, arrossegava un camell bactrià lligat amb una corda. El camell no tenia més remei que córrer darrere de la moto. Si bé la imatge més sorprenent que recorda és la d'un kazakh, igualment en moto, que viatjava sol. Amb una mà dirigia el manillar, a l'altra, hi portava una àliga dempeus. La falconeria forma part de la tradició dels kazakhs des de temps immemorials. Tant és així que un kazakh no es consideraria complet si no practiqués aquest art antic. Francesc Bailón viatja vins a l'oest remot de Mongòlia per compartir amb els kazakhs l'ensinistrament i la cacera amb àligues.

Una de les imatges que Francesc Bailón reté de la seva arribada a la terra dels kazakhs, a Mongòlia, és la d'una parella que anava en moto. La dona, que viatjava al darrere del pilot, arrossegava un camell bactrià lligat amb una corda. El camell no tenia més remei que córrer darrere de la moto. Si bé la imatge més sorprenent que recorda és la d'un kazakh, igualment en moto, que viatjava sol. Amb una mà dirigia el manillar, a l'altra, hi portava una àliga dempeus. La falconeria forma part de la tradició dels kazakhs des de temps immemorials. Tant és així que un kazakh no es consideraria complet si no practiqués aquest art antic. Francesc Bailón viatja vins a l'oest remot de Mongòlia per compartir amb els kazakhs l'ensinistrament i la cacera amb àligues.

Kris Ubach volia recórrer la 66 nord-americana, però els dinosaures, les ciutats fantasma, els extraterrestres i. en darrer terme, en Gerry la van desviar de la ruta. Era al volant del cotxe circulant per les carreteres desertes de Nou Mèxic quan enmig del no-res va aparèixer una rulot amb dos grans cartells. En un s'hi llegia "Ulleres de sol". En l'altre, "Déu t'estima, sempre ho ha fet". La Kris va sortir de la carretera, va pitjar el fre i va aturar el vehicle enmig d'un núvol de pols. I se'n va anar directa cap a la rulot per escoltar la increïble història d'en Gerry. Però de coses increïbles en passen moltes, en aquest estat nord-americà. Per exemple, no són pocs els que creuen a ulls clucs que l'any 1947 a la ciutat de Roswell s'hi va estavellar un ovni. No hi hem de veure res de l'altre món en el fet que la població estigui literalment presa per éssers d'un altre planeta. Gerry, a "Retrats del món", amb Kris Ubach, fotògrafa.

A Catalunya, els monòlits verticals en forma d'agulla, isolats i de grans proporcions es diuen "cavall bernat", encara que res ens faci pensar en un cavall. Llegenda i etimologia ens porten per camins diferents a l'hora de determinar l'origen del nom. Discrepàncies a banda, de cavalls bernats n'hi ha un grapat d'escampats pel territori: a Sant Llorenç del Munt, a Platja d'Aro, a la Serra de Busa o a Montserrat, on, sens dubte, hi ha el més espectacular i, en conseqüència, el més cèlebre. També el de més difícil accés, per això va ser el darrer que es va aconseguir escalar. Entre els cavalls bernats més singulars, però, hi ha el de la Sagrada Família i el de les illes Medes, l'únic en el qual la via d'escalada arrenca des d'una barca. Els cavalls bernats de Catalunya, amb Joan Portell.

Al Pakistan tot passa per l'Indus i la seva àmplia vall. El gran riu, que dona nom a la veïna Índia, enemiga atàvica, ha sadollat la set d'algunes de les civilitzacions urbanes més antigues del planeta, que van florir i es van marcir als seus marges, fa mil·lennis. Les ruïnes de les ciutats de Harappa i Mohenjo-Daro en són testimonis muts, com ho són els mohana, descendents vius dels harapians, que habitaven aquesta darrera ciutat. Als mohana se'ls coneixia com a "senyors del mar" perquè sempre vivien a bord dels seus vaixells, que no abandonaven mai. Fins a l'extrem que la gent gran no sabia caminar per la terra ferma. Les seves embarcacions de dos pisos eren casa seva i el seu món. La seva vida sencera. Fins que els van sedentaritzar. La vall de l'Indus, al Pakistan, amb Joan Riera, antropòleg.

Al Pakistan tot passa per l'Indus i la seva àmplia vall. El gran riu, que dona nom a la veïna Índia, enemiga atàvica, ha sadollat la set d'algunes de les civilitzacions urbanes més antigues del planeta, que van florir i es van marcir als seus marges, fa mil·lennis. Les ruïnes de les ciutats de Harappa i Mohenjo-Daro en són testimonis muts, com ho són els mohana, descendents vius dels harapians, que habitaven aquesta darrera ciutat. Als mohana se'ls coneixia com a "senyors del mar" perquè sempre vivien a bord dels seus vaixells, que no abandonaven mai. La gent gran no sabia caminar per la terra ferma. Fins que la falta de pesca i el zel de control del govern els van fer tocar de peus a terra. I ara viuen en cabanes de fusta i canya, envoltats de pelicans i altres ocells marins que capturen perquè els ajudin a seguir pescant i caçant. Vora l'aigua, esclar. La vall de l'Indus, al Pakistan, amb Joan Riera, antropòleg.

La reialesa de Cuix, antic regne africà, era nòmada. S'establia al lloc que li semblava més adient en funció de les seves necessitats, ja fossin vitals o defensives. Aquesta itinerància la convertia en una mena de regnat ambulant. Va ser així com van erigir Napata, una de les seves capitals, a la confluència de tres rius, el Nil Blau, el Nil Blanc i l'Atbara. Just allà on s'alça el ¿abal Barka, la muntanya pura o santa. Els faraons del regne de Cuix van fer de Napata un indret alhora màgic i sagrat. Tutmosis III hi va fer erigir un temple dedicat al déu Osiris. Els cuixites creien que quan un dels seus reis o reines es moria, la seva ànima ascendia al cel i es convertia en una estrella. Els viatgers i viatgeres que arriben avui dia a Napata i es passegen per les restes mig enterrades del que van ser temples i palaus senten encara l'energia del lloc. Viatge a Napata, al Sudan, amb Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la UAB.

La reialesa de Cuix, antic regne africà, era nòmada. S'establia al lloc que li semblava més adient en funció de les seves necessitats, ja fossin vitals o defensives. Aquesta itinerància la convertia en una mena de regnat ambulant. Va ser així com van erigir Napata, una de les seves capitals, a la confluència de tres rius, el Nil Blau, el Nil Blanc i l'Atbara. Just allà on s'alça el ¿abal Barka, la muntanya pura o santa. Els faraons del regne de Cuix van fer de Napata un indret alhora màgic i sagrat. Tuthmosis III hi va fer erigir un temple dedicat al déu Osiris. Els viatgers i viatgeres que arriben avui dia a Napata i es passegen per les restes mig enterrades del que van ser temples i palaus senten encara l'energia del lloc. Viatge a Napata, al Sudan, amb Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la UAB.

Per entendre's amb la gent mentre caminaven per Tailàndia, la Jenn i en Lluís es van endur dibuixos de coses bàsiques: aigua, un llit, una creu d'hospital o fins i tot un ou ferrat. El cert és que a Tailàndia no els faltava l'ajuda de ningú. En Lluís va calcular que si saludava la gent, un 95% de les persones li retornaven la salutació amb un somriure, un 3% se'l quedaven mirant i un 2% no li feien cas. Avançaven a uns 3 o 4 quilòmetres per hora. Aquest ritme els permetia observar el món amb detall, notar tots els petits canvis dels llocs que trepitjaven i, fins i tot, interactuar amb els habitants del lloc, encara que, de sobte, fessin coses que almenys d'entrada no entenien. Com el dia en què va sonar una música pels altaveus del carrer i tothom es va quedar dret. Immòbil. La Jenn i en Lluís, també. I és que, quan a Tailàndia sona l'himne nacional, es paralitza tot, inclosa la gran caminada de Bangkok a Barcelona de la Jenn Baljko i en Lluís López Bayona.

En vietnamita, la síl·laba "ma" pot voler dir "fantasma", "però", "galta", "mare" (al sud del Vietnam), "tomba", "cavall" o "esqueix de planta d'arròs". Només cal canviar el to perquè tingui un significat o un altre. No és fàcil, per a nosaltres, parlar o entendre cap de les anomenades llengües viètiques, d'ús comú sobretot al Vietnam però també a la Xina, Cambodja, Bangladesh, el Nepal, Tailàndia i, fins i tot, a l'Índia. "Viatgem" al Vietnam amb els lingüistes David Valls i Albert Badosa, estudiós del maliêng.

El que més va sorprendre Pau Farràs quan va arribar a Haití van els porcs, les cabres i les gallines espigolant lliurement pels carrers de la capital, Port-au-Prince. També va quedar xocat pels forats que corcaven l'asfalt... als carrers on n'hi havia. Després, pel soroll i pels rius literalment coberts de brutícia i deixalles de tota mena. Si bé el que més el va desconcertar va ser la capacitat de resiliència de la gent davant els desastres de tota mena que sovint devasten Haití, ja siguin naturals o humans. "La maledicció d'Haití", afirma Pau Farràs "és haver aconseguit el que ningú més havia pogut aconseguir: la llibertat." Els protagonistes van ser esclaus revoltats en massa contra l'ocupació colonial francesa, just dos anys després de la presa de la Bastilla a París. Haití va ser el segon estat de tot el món que va aconseguir la independència després dels Estats Units, malgrat que a Europa gairebé ningú en va parlar. Viatge a Haití amb Pau Farràs, periodista.

El que més va sorprendre Pau Farràs quan va arribar a Haití va ser veure porcs, cabres i gallines espigolant lliurement pels carrers de la capital, Port-au-Prince. També va quedar xocat pels forats que corcaven l'asfalt als carrers que en tenien, o per l'hàbit de la gent de menjar pel carrer. Després, pel soroll i els rius literalment coberts de brutícia i deixalles de tota mena. Si bé el que més el va desconcertar va ser la capacitat de resiliència de la gent davant els desastres de tota mena que sovint devasten Haití, ja siguin naturals o humans. Viatge a Haití amb Pau Farràs, periodista.

A Madagascar treuen els morts a ballar. En aquesta curiosa illa de l'oceà Índic els funerals són un esdeveniment essencial en la vida de molts pobles i el culte als ancestres és una prioritat. Els betsileo i sobretot els merina de les terres altes centrals tenen celebren el famadihana, el retorn de la mort o dels ossos. Una mena de segon, tercer o quart enterrament. Un gran esdeveniment festiu que s'organitza quan els vius reben senyals de l'avantpassat; tot seguit un endeví determina el dia més propici per a la celebració, basant-se en els estels. El famadihana aplega tots els parents del difunt. És llavors quan se'l desenterra, se'n netegen els ossos, se li canvia la mortalla i... el treuen a ballar. Cal parar atenció durant tot el procés perquè, si els rituals no es fan bé, l'esperit del difunt pot quedar exclòs de la comunitat dels ancestres i esdevé una ànima errant. El famadihana, el viatge més llarg, amb el periodista Adolf Beltran.

Quan camines pel Garraf no et pots imaginar l'univers que s'obre sota els teus peus. El Garraf és un massís càrstic de la Serralada Litoral, modelat per l'aigua que s'hi ha anat escolant durant milions d'anys. Per això, més enllà del món que es percep a la superfície, poblada de margallons i espècies diverses de plantes i flors, n'hi ha un altre de molt més profund, una mena d'inframon abrupte constituït per unes quatre-centes coves i cavitats, però també llacs, rius i avencs de tot tipus, alguns dels quals s'enfonsen més de cent metres en l'obscuritat absoluta. Caminem pel relleu trencat del massís del Garraf amb Joan Portell, excursionista, escriptor i pedagog. A l'espai "Camins de casa".

Des dels temps antics, Núbia, a cavall de l'Egipte i el Sudan actuals, ha estat una terra cobejada. A banda de dipòsits d'or en superfície, la regió era una mena de corredor entre el Mediterrani i el centre d'Àfrica, solcat per caravanes de camells portadors d'encens, pells de lleopard, plomes i ous d'estruç, entre molts altres productes exòtics. Vet aquí la raó per la qual enmig de les dunes del desert emergeixen, encara avui dia, prop de 300 piràmides. Són l'únic vestigi monumental de l'antiga Meroe que ha estat capaç de desafiar el pas del temps i dels homes, àvids de tresors. Es tracta d'un conjunt fabulós de tombes de personatges importants de l'època. Reis i reines amb grans privilegis, com ho era poder gaudir de construccions de pedra en forma de rampa per facilitar-los l'accés al cel. Viatgem a Meroe, al Sudan, amb Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la UAB.

"M'havia promès viure com un ermità, al fons dels boscos, abans de complir els quaranta anys". Ho afirma Sylvain Tesson, el polifacètic aventurer, escriptor, geòleg, viatger i escriptor francès. Per això va decidir instal·lar-se durant sis mesos en una cabana a la vora del llac Baikal, a la punta del cap dels Cedres del Nord, a Sibèria. Un exili voluntari a 120 quilòmetres del poble més proper. Sense cap veí ni rutes d'accés. Amb un hivern amb temperatures de 30 graus sota zero i un estiu amb ossos a la ribera. El que per a molts podria semblar una bogeria per a en Tesson es tractava ni més ni menys que del paradís. Allà, afirma, va inventar una vida sòbria i bella. Reduïda a gestos simples. Conclou: "La immobilitat em va donar el que ja no em donava el viatge". La vida simple, de Sylvain Tesson és una de les propostes literàries de l'editor, escriptor i viatger Enric Soler. A l'espai "Rius de tinta" d'"Els viatgers de la Gran Anaconda".