Una Tarda A L'òpera

Repàs d'algunes de les gravacions d'un repertori poc o gens habitual en la Callas de maduresa, per exemple Mozart o Wagner (cantats sempre en italià) i d'altres joies discogràfiques poc o mal conegudes de la llegendària artista.

Tot i que mai la va cantar sobre els escenaris, la Carmen de Maria Callas marca un abans i un després en la manera de concebre el personatge de Bizet. La repassem, juntament amb altres òperes franceses del segle XIX.

Verdi, Puccini, Bellini i Rossini, alguns dels autors que van fer de la carrera de Maria Callas un veritable referent en la manera de cantar i d'encarnar els seus personatges.

La gran soprano grecoamericana va entrar en un declivi vocal a principis del 1960 i la seva vida privada va ser centre d'atenció de la premsa rosa. En reprendre la carrera artística, es va constatar allò d'"Addio del passato" fins a un final tràgic.

La de Maria Callas va ser una vida que es podria definir amb les paraules de Tosca a la cèlebre ària del segon acte de l'òpera pucciniana: "He viscut d'art, he viscut d'amor." L'esplendor de la carrera, als anys cinquanta del segle XX, és l'eix conductor del segon dels sis programes dedicats a la soprano grecoamericana, de la qual enguany celebrem el centenari del naixement.

La de Maria Callas va ser una vida que es podria definir amb les paraules de Tosca a la cèlebre ària del segon acte de l'òpera pucciniana: "He viscut d'art, he viscut d'amor." L'esplendor de la carrera, als anys cinquanta del segle XX, és l'eix conductor del segon dels sis programes dedicats a la soprano grecoamericana, de la qual enguany celebrem el centenari del naixement.

Amb "Capriccio", Richard Strauss s'acomiada dels escenaris. I ho fa amb una conversa musical en un acte, amb llibret de Clemens Krauss, a l'entorn de l'essència de l'òpera: la relació entre música i paraula.

De nou al costat del llibretista Joseph Gregor, Strauss va tornar a mirar cap al substrat mitològic de la Grècia clàssica, ara a partir de la pluja d'or que xopa Dànae, futura mare de l'heroi Perseu.

La fascinació per la Grècia clàssica havia estat una constant en la cultura germànica des de la segona meitat del segle XVIII. En temps del nacionalsocialisme, l'atracció per l'hel·lenisme es va perpetuar. "Dafne" n'és una bona mostra, amb una escena de metamorfosi senzillament extraordinària.

El posicionament de Richard Strauss davant de la guerra i el militarisme presenta no poques ambivalències. Fos com fos, el pacifisme fa acte de presència en una òpera com "Dia de pau" ("Friedenstag").

Revestida per la polèmica en plena eclosió del nazisme, "La dona silenciosa" va suposar la primera (i malauradament única) col·laboració entre Richard Strauss i l'escriptor Stefan Zweig, a partir d'una comèdia de Ben Jonson, contemporani de Shakespeare.

La mort de Hugo von Hofmannsthal va deixar orfe Richard Strauss d'un dels llibretistes més genials de la història de l'òpera. "Arabella" marca el final d'aquella extraordinària col·laboració.

Què li va passar a Helena, esposa de Menelau i raptada per Paris, després de la guerra de Troia? Quines van ser les conseqüències d'aquell adulteri? Va seguir fent estralls la bella Helena? Hofmannsthal i Strauss ens ho expliquen en aquesta poc prodigada òpera, "Die Ägyptische Helena".

Col·locada exactament a l'equador de la producció de Strauss i amb llibret propi, "Intermezzo" és una comèdia burgesa construïda sobre el característic cant conversacional del compositor bavarès.

Fascinant i voluptuosa, "Die Frau ohne Schatten" --amb llibret de Hofmannsthal-- és una de les obres de gran format de Richard Strauss. I una de les més difícils d'interpretar i d'escenificar.

En la primera de les incursions de teatre dins del teatre i, novament, amb llibret d'Hugo von Hofmannsthal, "Ariadne auf Naxos" és una veritable capsa de sorpreses, amb un regust deliciosament neoclàssic.

Hofmannsthal i Strauss van mirar enrere sense ira, allunyats de la violència de "Salomé" i d'"Elektra" per centrar-se en la Viena del segle XVIII. "El cavaller de la rosa" és una comèdia burgesa de regust nostàlgic, revestida amb suggerent neoclassicisme i amb un protagonista d'excepció: el pas del temps, personificat en la Mariscala.

El 1909, Strauss estrenava l'òpera que tanca el cicle de la sang. I ho feia amb un hàbil llibret d'Hugo von Hofmannsthal sobre la tragèdia homònima de Sòfocles. Una òpera bàrbara, violenta i salvatge, i que prefigura la gran barbàrie europea de les dues guerres mundials.

Pedofília, necrofília i debat teològic. Aquestes són les tres constants de la tercera òpera de Richard Strauss i el seu primer èxit (i escàndol): l'adaptació operística del drama "Salomé" d'Oscar Wilde, estrenada el 1904.

Encetem un nou cicle, en aquesta temporada d'aniversaris rodons. I el centrem en Richard Strauss (1864-1949). El primer programa repassarà l'influx wagnerià en les dues primeres òperes del compositor bavarès, "Guntram" i "Feuersnot".